Villaró va patentar el marquesat de Somorra; Gibert, el d’Orandra. Ho fa a ‘Vertigen’, el debut en la ficció: 27 relats d’aires cortazarians –mirin només el quadre de lectura amb què arrenca el volum– i en què desfilen des de Miles Davis fins a Migue Guerra, des de Verdaguer –camuflat d’humil mossèn del vapor ‘Guipúzcoa’– fins a Txema Díaz-Torrent. El prologa Isabel-Clara Simó, el publica Límits i es presenta aquest vespre a La Llacuna.

Va trigar set anys a publicar 'A l’ombra del solstici', i en set mesos es treu de la màniga 'Vertigen'. No serà un altre cas Gálvez, amb el calaix ple de manuscrits?

Més que manuscrits, esbossos que s’han de polir.

Quant de temps ha trigat a gestar els contes de 'Vertigen'?

El primer de tots és de l’estiu del 2011. N’he vist de més ràpids, però tampoc no tinc cap intenció de publicar per publicar. Inicialment era un recull heterogeni, que compartia un fons vertiginós, com no és estrany en el gènere. I la feina més dura ha consistit a lligar-los: situacions més o menys relacionades pel tema, per la geografia, per la mateixa naturalesa humana. De fet, el que pretenc quan escric és buscar-me i, si és possible, trobar-me: la feina més difícil que pot tenir un home.

En què s’assemblen un haiku i un relat?

Moltíssim. Ja ho deia Cortázar, que els contes eren com fotogrames. Estampes de moments, d’emocions. A diferència de la novel·la, no es tracta de seguir el personatge al llarg d’una peripècia sinó d’assistir a un moment molt concret que potser n’ha determinat d’altres i en què la casualitat i l’atzar juguen un paper decisiu. Com a la vida, d’altra banda, que és la que ens porta a nosaltres i no nosaltres a ella, com equivocadament ens entestem a creure.

Són relats autoconclusius, amb el final sorpresa reglamentari?

N’hi ha. També hi ha no-finals. He intentat que la relació entre les històries fos potent, recorrent si m’ha fet falta –i no me n’avergonyeixo– al somni per lligar una història amb l’altra.

La primera pàgina del llibre ve amb el quadre de lectura que indica l’ordre dels capítols, que no és el diguem-ne normal. L’ombra de Cortázar és allargada?

Allargadíssima. I amb plena consciència. Hi ha relats directament inspirats en alguns dels seus contes: La noche boca arriba, Manuscrito hallado junto a una mano, Blues For Two... És una influència que ve de lluny i que ha passat per totes les fases reglamentàries: primer el vaig intentar imitar; espero haver-ne destil·lat un estil que beu de Cortázar però que crec que és molt personal.

Quina lectura recomana?

La del quadre, perquè li serà més fàcil al lector de relacionar els relats. Però es poden llegir de forma lineal, fins i tot aleatòria, i funciona, perquè cada història és independent.

Si ens prenem la molèstia de reunir-los, sortiria un catàleg de músics i cançons, novel·listes i obres. Hi ha abocat tot el seu bagatge?

Tot, no. Però sí que hi ha la voluntat de fer el que Cortázar –ja hi tornem a ser– deia “meter todo en la novela”. Tots els músics que surten –i són molts– m’encanten, i quan una cosa et fascina vols que s’expandeixi. El mateix amb la literatura.

Li ha sortit un llibre culturalista, d’aquells que només són aptes per a entesos?

De culturalista ho és, però qualsevol pot seguir-lo perquè les referències no són necessàries per interpretar els relats. Ara bé, també és veritat que tenen una altra dimensió si vas a les referències: els detalls –citacions, títols, autors, noms, llocs– estan posats en un lloc determinat amb tota la intenció. El que proposo és una mena de joc que el lector mateix ha de completar. Si a partir de Vertigen et poses un disc de Miles Davis, o agafes un volum d’Italo Calvino, la literatura ja no és només literatura: es converteix en vida.

Migue Guerra hi té un cameo molt oportú.

L’Arquer de les Valls n’escolta Funk.ad en un moment concret. Penso que és un artista com una casa de pagès, tan gran com altres que també dic, però que desgraciadament molt poca gent coneix. I si aconsegueixo que algú més l’escolti, beneïda serà la referència. El mateix val per a Patxi Leiva...

...i per a Faust Campamà.

Un altre, sí! La seva obra no s’ha valorat prou.

Per no parlar de Txema Díaz-Torrent, de qui per cert cita un relat, 'El baile de las hechiceras'. Inèdit a la vista?

Fins ara, perquè quan el llibre acaba formalment pots començar-ne una nova lectura a partir dels dos contes que apareixen al final –el de Díaz-Torrent i El pont tibetà, de Miquel Clua–, que ja estan penjats a la pàgina web de Portella.

És 'Vertigen' un experiment literari, començant per l’endreça, “A mi mateix” (i modèstia a part)?

Hi ha coses que no sé si s’han fet mai. Per exemple, que la ficció arrenqui abans que el llibre, i que continuï quan s’ha acabat... I no puc dir més. L’estil, la manera d’escriure, de dir i que aquest dir influeix en el que es diu després espero que tingui una certa originalitat.

Diu Isabel-Clara Simó que és vostè “modern, brillant i fulgurant, trencador, innovador i feréstec”. Se li ha anat la mà?

Segurament, perquè és la prologuista, i l’hi agraeixo. Però segur que algun lector ho troba infumable. De fet, el mateix editor no tenia gaire clars els dos primers contes, que reconec que són espessos però m’és igual, perquè no he escrit un llibre amb vocació de best-seller. El que busco és un lector partícip, a qui enganxi aquest joc en què de sobte et topes un correu electrònic, una crònica, una columna d’opinió, un guió cinematogràfic, fins i tot una obra de teatre completa.

Si dic de començar pel capítol 27, espòiler a la vista?

Hi explico interioritats del llibre, des de la forma al contingut. Però no passa res.

Per cert: l’Arquer de la Vall, és un poeta d’Arans de qui no acabo de recordar el nom?

Hi està inspirat perquè hi ha molta cosa meva dintre del llibre. Fins i tot hi ha un personatge que porta el meu nom, encara que no ho sembli: Salvador. Salvador Salvat.