Si fa dos decennis, quan sota la benintencionada etiqueta amb prou feines hi podíem posar mitja dotzena d’autors –els Morell, Salvadó, Dallerès, Peruga, Villaró i Colom–, parlar de literatura andosina era una generosa hipèrbole, per no dir un acte de fe, avui és una gloriosa realitat que als que vam viure els anys de les vaques magres ens obliga a fregar-nos els ulls dues vegades per convèncer-nos que no estem veient visions.

És en aquest context que Medusa ho ha tornat a fer. I tanta insistència ja no és casualitat, sinó vocació. La vocació de donar a conèixer les noves veus de les nostres lletres. Recordin que no era aquesta la intenció primera del segell que David Gálvez i Oliver Vergés es  van treure de la màniga el 2022, tot i que un dels títols primigenis va ser Ànimes sordes, de Villaró. Inicialment l’aposta eren els clàssics oblidats les lletres llatinoamericanes (Wils Montt, Quiroga, Harss, Arlt), les veus emergents de l’altre costat de l’oceà (Hall, Vizcaya, Teroba) i també els de l’útima literaura catalana (Bacardit, Pijuan, Palazón, Olsa). Però tres cursos enrere es van atrevir a donar l’alternativa a un autor de casa i fins aleshores inèdit –Alan Ward, amb La Vall dels andosins– i de seguida li van trobar el gustet: a Ward el van seguir Eva Arasa (Cossos estranys, L’ànima separada del cos), Marc Cortès (Colls d’ampolla), Txema Díaz-Torrent (Xarnego) i, atenció, perquè això és primícia absoluta, Laura Tomàs, a qui coneixíem com a instigadora del premi Bagaleu de Ficció climàtica i que s’havia prodigat en antologies de ciència-ficció i fantasia (Extraordinàries, Barcelona 2059, Tàndems fantàstics), i a qui Medusa fa debutar ara amb Matermorfosis, l’1 de setembre a les llibreries. I per això dèiem que ho ha tornat a fer. Per quarta vegada aquest curs, on el gir cap als autors de casa ha sigut notori i probablement definitiu: “Publicar un autor inèdit sempre és un risc. Però vist en perspectiva ho hem fet sovint i, efectivament, és una de les vocacions de Medusa. Sol ser complicat i de vegades ens equivoquem. Entre això i la nostra debilitat pels clàssics sud-americans i els oblidats catalans (Volves, de Carme Karr; Tots els contes, de Palmira Ventós, i al setembre, Un Centaure a la Rambla, de Ramon Reventós– suposo que ens hem guanyat a pols l’etiqueta d’editorial kamikaze”.

A Matermorfosis, l’autora trepitja terreny conegut: el relat de gènere, disset contes que exploren, diu Gálvez, “la maternitat, la transformació i la identitat, la metamorfosi i la pèrdua, el cos i el desig, la infància i l’estranyesa des de perspectives líriques, radicals i no realistes, amb una prosa afilada i poètica que construeix mons que oscil·len entre el weird, la fantasia fosca, el folk horror i la ciència-ficció psicològica i el relat simbòlic”. Amb la maternitat, tornem-ho a dir, com a motor i eix central dels neguits de l’autora, i com queda clar des del títol, a mig i inquietant camí entre Ovidi i Kafka: “Pel llibre hi circulen moltes criatures fantàstiques, algunes monstruoses o en transició, i no totes humanes. L’autora hi conjura criatures que mai no van ser o que neixen, es transformen i desapareixen, mares i fills que desafien els límits del cos, que estimen, sobreviuen o pateixen més enllà del cos com l’entenem nosaltres, mons que bateguen amb el desig d’una altra realitat i en què la memòria i la por adopten formes radicals”.

Els editors la posen al sac de contistes contemporànies com Mariana Enríquez, Samantha Schweblin, Roser Cabré-Verdell i Elisenda Solsona, i caldrà naturalment llegir els relats –Princesa i Res més que fum d’espelma, La Cucafera i Com estimar-te, Mar, Retorn al paradís i Ada o l’origen de les flors– però pel format, les dèries i el to que s’hi endevina potser la podríem emparentar amb la Teresa Colom de La Senyoreta Keaton i altres bèsties, de l’Eva Arasa de Cossos estranys i, és clar, del mateix Gálvez d’Arnes, que sempre ha tingut una rara debilitat per la literatura extrema, recargolada i especulativa.

El que està clar és que Medusa sembla feliçment decidit a perseverar en la via Ward. No els ha funcionat malament, si tenim en compte que dos dels quatre títols en català més venuts són Les ànimes sordes i Cossos estranys –els altres dos, si s’ho demanen, Un dietari sentimental, de Bacardit, i Per què no repensem el canibalisme, de Pijuan– i en castellà, les traduccions d’Iñaki Rubio, Muertos, ¿quién os ha muerto? i Picasso en el Pirineo.