Va debutar en aquest racó de món nostre el 2004, amb el segon disc, Blanco añil, acabat de sortir del forn i en el primer aniversari de Ràdio SER. Dotze anys i cinc elapés després, el triunfito sevillà, company de generació de Bisbal, Rosa i Chenoa, va omplir anit i de nou el miler de localitats del Centre de Congressos. Ho va fer en el format acústic habitual de la cita, amb els temes de l’últim disc, Con el alma encendida, i amb el posat més reivindicatiu que li coneixem. Perquè Manu es va posar torero per reclamar el lloc que, diu, li correspon en el show business, i desfer equívocs: “Hi ha una imatge distorsionada de mi: se’m veu com el Paul Newman espanyol, una cosa així, però a dreta llei jo sóc cantautor.” ¿Perdoni? ¿Com Serrat, Sabina, Aute i companyia? Doncs sí, insisteix, “perquè totes les cançons del disc les he escrit jo, sóc el responsable de la melodia i de les lletres, i hi inverteixo molt de temps: si som rigorosos i entenem que cantautor és qui canta les seves cançons, jo ho sóc”. Queda dit. I qui ho posi en dubte, va afegir, que es prengui el temps i la molèstia d’escoltar temes com Paso a paso, dedicat al seu fill Pedro i que és una de les joietes —diu— del nou disc: “Si l’escoltes en directe i prestes atenció al concepte, a la melodia i a la lletra, segur que t’atrapa. És una de les cançons de què em sento més satisfet.”

Però no només com a cantautor: Manu es va reivindicar també com a artista de directe, que guanya als escenaris a diferència, va dir, d’aquests músics “que prefereixen l’estudi: jo en dic artistes de peixera”. El mateix del format acústic, “que m’encanta perquè transmet les cançons de forma molt més directa”: “N’hi ha que necessiten mitja dotzena de músics i escenaris multitudinaris; jo, no: crec que amb un pianista i un baixista n’hi pot haver prou per generar una màgia especial”. I aquesta màgia és exactament el que va tastar el miler d’espectadors que van desfilar ahir pel Centre de Congressos, sobretot en el moment àlgid de la nit, quan va revisar Tu piel, probablement el hit de la seva carrera. Un hit que (ja) té quinze anys però que reivindica amb orgull; el mateix amb què evoca el pas per OT: “Si fos un altre tipus de programa potser em molestaria, però OT va ser pioner en el seu gènere i forma part de la història de la televisió. És una part de la meva carrera que sempre em perseguirà... I gràcies a Déu que així sigui.”