Feia dies que no parlàvem del màping de Santa Coloma. Una llàstima, perquè l’artefacte és espectacular i addictiu, a més d’un complement formidable de la visita a l’Espai Columba. Però si en parlem avui no és per cantar-ne les glòries, sinó perquè la veu de la consciència patrimonial en què s’ha convertit l’arquitecte Enric Dilmé –recordin que no en va deixar passar ni una a la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar– ha posat ara l’ull en la instal·lació del màping. I la conclusió que en treu és demolidora: la intervenció no només va “desfigurar” totalment l’absis, “l’espai més sagrat del temple”, sinó que el va “matar” amb un sol objectiu: atreure el turisme “de masses”. En realitat, ni això, perquè les 4.000 entrades que s’hi van registrar el primer semestre de l’any difícilment es poden incloure dintre del terme massiu.
En què es basa per a una afirmació tan categòrica com catastròfica? Doncs en la tesi de l’arquitecta catalana Gemma Pedragosa titulada Santa Coloma d’Andorra: el projecte d’una església a l’Andorra d’abans del segle XI que va sotmetre a examen extern per encàrrec de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Una investigació exhaustiva i sense parangó que li ha permès a Dilmé, diu, analitzar amb detall la intervenció que el 2018 s’hi va efectuar per instal·lar-hi els projectors del màping.
La víctima principal en va ser, com acabem de veure, l’absis: “En lloc de deixar els paraments tal com estaven i prèvia consolidació, com es va fer a l’església de Sant Climent de Taüll, aquí es va alterar tot l’espai i no de forma fàcilment reversible”. Com? Dilmé enumera una rere l’altra els nyaps que a parer seu va causar la instal·lació dels aparells que projecten sobre els murs de l’absis les imatges dels frescos: “Perquè la projecció fos com més efectista millor, es van tapiar les dues finestres de l’absis, se’n va arrebossar tot l’interior per tal d’assolir una superfície llisa i es van situar una mena de calaixeres contra les parets laterals, desfigurant així totalment l’espai”.
A Dilmé li dolen especialment aquestes dues finestres avui cegues: “La de llevant no era qualsevol cosa, està amarada de simbolisme perquè era el lloc de l’Ascensió de Crist i per on Ell ha de tornar. També ens indicava el dia exacte de l’any en què es va traçar l’església, ja que els seus constructors es guiaven per la sortida del sol. Per això les esglésies preromàniques tenen una orientació entre el nord-est i el sud-est, depenent del mes que posaven fil a l’agulla”.
El que li dol de veritat no és naturalment la finestra física, avui tapada, sinó la llum que hi entrava. Per aquesta de llevant i també per la de migdia, igualment cegada: “Recordo que contents que estaven, i com ho van esbombar, els impulsors del nou campanar de Sant Vicenç d’Enclar en descobrir el raig de sol que entrava per una de les obertures refetes. Doncs a Santa Coloma, res. Tot fosc. Ningú no es pot fer la idea de com es va concebre l’espai. Ni tampoc de la percepció espacial d’aquell indret amb el seu joc de llums i ombres. Tot això s’ha acabat. Ho hem perdut”.
Exagera? Serà difícil de comprovar, perquè, qui se’n recorda avui de la configuració original de l’absis? Com comparar-ho? Caldria també saber si efectivament les dues finestres sacrificades a major glòria del màping formaven part del temple quan hi van ser pintats els frescos al segle XII. I en qualsevol cas, sorprèn, sí, que Patrimoni assumís alterar de tan significativament l’absis i que ho fes, com diu Dilmé, “de forma no fàcilment reversible”. Així que la pregunta final –“Era necessari desfigurar l’espai de l’absis? No es podia haver fet com a Sant Climent de Taüll? O mitjançant ulleres de realitat virtual per no tocar res?”– és tan pertinent com la conclusió: “El mapping ha matat l’espai arquitectònic de l’absis de Santa Colomes en l’altar del turisme de masses”.
Tot això, com s’ha dit, gràcies a la tesi de Pedragosa, “una anàlisi integral del temple –fases de construcció, evolució i, per primera vegada, elaboració mètrica– que supera la fixació de la historiografia amb la seva part romànica, bàsicament amb el campanar i les pintures murals, i la contextualitza en l’arquitectura europea del moment”. Pedragosa concloc que l’església de finals del segle VIII “és el resultat d’una concepció i execució culta que demostra coneixements aritmètics, musicials i bíblics per part dels seus constructors”. En resum: “Una nova forma d’aproximació a l’arquitectura religiosa d’abans del segle XI inèdita en el cas d’Andorra”.
