Explica amb legítim orgull Jan Arimany que el coratge per embarcar-se en l’aventura incerta de publicar les monumentals memòries de Konstantín Paustovski –els sis volums de Historia de una vida: 2.500 pàgines, quatre quilos de paper– el va trobar en la crisi dels 30 –que ja són ganes d’inventar-te una crisi– i en la seva primera paternitat. Tots dos esdeveniments li van donar la força, l’audàcia o, qui sap, la temeritat, d’emprendre una singladura sense parangó en les lletres hispanes, que a més ha posat a prova l’estructura de Trotalibros, que no deixa de ser un segell unipersonal. La primera entrega, Los años lejanos (1946), va aparèixer ara fa un any; la segona, Una juventud convulsa (1954), el març passat; la tercera, Los comienzos de una nueva era (1956), arribarà el 8 d’octubre a les llibreries. I com poden suposar, Arimany està absolutament entusiasmat amb l’ocurrència de llançar-se de cap a la piscina editorial i que sigui el que Déu vulgui.

La qüestió, més aviat el dilema, és si arribarà fins al final d’aquesta marató i n’acabarà publicant els tres volums següents, Tiempo de grandes esperanzas (1958), Viaje al sur (1960) i Libro del vagabundeo (1963), o es planta a Los comienzos de una nueva era. Perquè se’n facin una idea, a Anglaterra i als EUA no van passar d’aquí, i a Espanya, l’únic antecedent és el de Bruguera, que el 1970 en va publicar les quatre primeres entregues en dos volums. Ell sembla que ho té clar: “Per poc que pugui, ho tiraré endavant”.

Poder, en aquest cas, depèn de l’acollida dels lectors. No cal ni dir, perquè estem parlant de Trotalibros, que es tracta de traduccions directes del rus, a càrrec de Miguel Ángel Chica. De moment els auguris són immillorables, perquè de Los años lejanos ja n’ha hagut de treure una reedició. No està malament per a un títol que encara no té un any de vida. I confia cegament en la Los comienzos..., “amb un Kóstk encara jove i encara somiador, però també més madur, que travessa uns anys transcendentals en la història de Rússia, d’Europa i del món: les grans esperances i els grans somnis, al costat de la por i de la incertesa, que acompanyen la Revolució, explicades amb un estil senzill, líric i entranyable i a través d’una col·lecció d’anècdotes, reflexions, personatges i records de primeríssima mà”. Recordin que Paustovski va ser candidat al Nobel en quatre edicions seguides –del 1965 al 1968, l’any del seu traspàs– i que si no el va rebre potser hi va tenir a veure l’antiestalinisme que algú no li perdonava.

A l’editor li cau comprensiblement la bava quan en parla: pensin que va ser descobrir l’existència d’aquesta obra portentosa, precursora de l’autoficció a l’estil de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgård, una tarda de fa quasi un decenni a la llibreria Daunt Books de Londres i jurar-se, diu, “que si mai complia el somni d’aixecar una editorial l’acabaria publicant”. I si va tenir els accents de publicar La mirada del ángel, de Thomas Wolfe, i la Trilogia escocesa de Grassici Gibbon, s’hi poden jugar un peix que amb Paustovski no es quedarà a mitges.

Però hi ha vida a banda del rus, i la temporada l’estrenarà Trotalibros el 16 de setembre amb ¡Qué verde era mi valle!, un clàssic automàtic de la literatura anglesa des que Richard Llewellyn el va publicar el 1939 –i encara més, des que John Ford en va dirigir dos anys després l’adaptació cinematogràfica: cinc Òscars al sarró. L’autor hi repassa la vida d’una comunitat minera del sud Gal·les a finals del segle XIX a través dels ulls de Huw Morgan el fill petit d’una família de miners a qui el seu talent permet sortir de la vida grisa a què semblava destinat, primer, i després, a evocar un món condemnat a l’extinció “amb un lirisme carregat de nostàlgia i el ritme d’una trama trepidant tot i les seves 600 pàgines, a mig camí entre la novel·la costumista, la novel·la de formació i la saga familiar: un Germinal a la gal·lesa, però més sensible i entranyable, més lírica i més subtil”.

Un títol que, d’altra banda, s’adiu a la perfecció en un catàleg farcit de drames familiars, tant del gust de l’editor, que no té manies a reconèixer-ho: “Crec en la família, en la seva íntima idiosincràsia, és una de les institucions més complexes que existeixen i, per tant, m’interessa la literatura que en parla, perquè toca també els grans temes: la vida, l’amor, la mort, l’amistat, la nostàlgia, la culpa...” Tampoc no li sorprèn que fos immediatament adaptada al cine: “L’època daurada de Hollywood està plena de clàssics que poca gent sap que provenen d’un original literari: a banda de ¡Qué verde era mi valle! hi ha Horizontes perdidos i Adiós, señor Chips –per citar-ne dues que hem publicat nosaltres– però també Lo que el viento se llevó, Al Este del Edén, Los cuatro jinetes del Apocalipsis! És que estem parlant d’uns temps que escriptors com James Hilton, William Faulkner, Scott Fitzgerald i Raymond Chandler treballaven per a Hollywood”.

Entre l’una i l’altra, recordin, Un film (3.000 metros), la segona i última novel·la de Víctor Català, que Trotalibros tradueix per primera vegada al castellà i que arribarà el 25 de setembre a les llibreries. La posa a l’altura de Balzac (Les il·lusions perdudes), Stendhal (El Roig i el Negre) i Maupassant (Bel Ami). Quasi res.