Poca cosa més es pot demanar en aquests temps convulsos que ens toca viure que començar el cap de setmana amb un oratori de Händel. I no un de qualsevol, no. Amb Il trionfo del Tempo e del Disinganno, una de les seves obres mestres –Lascia la spina va, no ens cansarem de recordar-ho–i, a la vegada, un dels títols que havia quedat mig ocult sota el pes de la seva prolífica producció. Doncs sí que es podia demanar alguna cosa més: acabar el cap de setmana amb una experiència potser més lleugera, convinguem-hi, però no menys intensa: l’hora i mitja amb les bandes sonores de John Williams, cortesia de la Franz Schubert Filharmonia i amb el mestre Tomàs Grau al capdavant, proposa als espectadors de certa edat un viatge musical a alguns dels moments epifànics de la infància. Posem que quan et veies al comandament d’un caça estel·lar Ala-X, èmul de Luke Skywalker, en combat desigual contra hordes de naus de l’Imperi. O quan t’imaginaves a bord de la BH Califòrnia dels estius eterns, volant contra la lluna plena i deixant enrere els polis per salvar ET, com un improbable Elliot de la Garrotxa.
Això devia ser cap a finals dels 70, primers 80, en una altra vida, quan érem feliços i no ho sabíem. Després van venir els T-Rex de l’illa de Nublar i, en fi, Amon Göth, el pèrfid comandant del camp de concentració de Plaszow que vam conèixer gràcies a Schindler. La qüestió és que al darrere –o, millor dit, per sobre de– totes aquestes aventures seminals, que ens ensenyaven a viure, a sentir, a plorar i també a ser més valents, més bons i, en fi, més alts del que mai arribaríem a ser –però això encara no ho sabíem– hi sobrevolava la música d’un senyor de Nova York que es deia John  Williams. I que tot això i molt més que ens callem per vergonyeta ho vam reviure ahir a l’aparcament de Sant Coloma, que s’estrenava molt plausiblement com a escenari, en el colofó d’aquesta cap de setmana maratonià, el moment àlgid de la segona edició del ClàssicAnd.
No era fàcil de combinar i requeria certs malabarismes logístics, però valia la pena l’esforç perquè trigarem dies –un any, per concretar: fins a la pròxima edició del festival– perquè entre una òpera de Händel i un concert de la Franz Schubert Filharmonia hi encabim un recital de les germanes Labèque i, com a torna, un concert de cambra de la violoncel·lista Carolina Bartumeu i la pianista Míriam Manubens a Sant Martí de la Cortinada. I tot això, en tres dies, tres.
Il trionfo havia aixecat elevadíssimes expectatives: pel repartiment, per l’orquestra, per la direcció d’escena –Rechi, habitual de places líriques de primer ordre i que s’està acostumant a prodigar-se també a casa– i perquè era la primera òpera de Händel que sonava entre nosaltres. Va complir, tot i la desfilada de cartells, francament desconcertants, i el fred glacial que per moments va escombrar la plaça del Consell. La soprano Katharina Ruckgaber, superior, i l’ocurrència de situar l’acció dalt d’una passarel·la de moda, audaç. Les Labèque són una aposta segura: ho eren quan el 2009 van debutar a l’Auditori, aleshores al Narciso Yepes, i ho van ser encara més dissabte, amb un programa (la Trilogia Cocteau, de Philip Glass) irrefutable, sublim, marcià.

Amb perspectiva de gènere
Però això ho sabíem abans fins i tot de començar el recital. En canvi, era una caixa de sorpreses la pindoleta local que el ClàssicAnd es permet cada any i que aquesta vegada protagonitzaven la violoncel·lista Carolina Bartumeu i la pianista Míriam Manubens, que repetia al cartell però no a l’escenari: l’any passat va ser en solitari i a Sant Corneli; aquest, a Sant Martí de la Cortinada.  El programa retia homenatge a Gabriel Fauré en el centenari del seu traspàs, amb  Sicilienne, Elegie, Berceuse i Après un reve. El toc virtuós el va posar Debussy (Sonata per a violoncel i piano) i sobretot el bis final, Salut d’amor, d’Elgar, inspirat en un altre bis, el que Yo-Yo Ma va fer el 2010 al Centre de Congressos: Bartumeu hi va assistir, estudiava aleshores a l’Institut de Música, i li va quedar clavada al cervell. Des d’aleshores, diu, l’acostuma a colar al repertori. I amb tota la raó, perquè la peça és explosiva, i el final, apoteòsic. El cas és que ni Fauré ni Debussy ni Elgar. El descobriment de la matinal no va ser un, sinó dos. I a més amb perspectiva de gènere, per una vegada no hi tindrem res a dir: Nadia Boulanger, que ha passat a la història com a pedagoga –el mateix Glass figura entre els seus deixebles, que petit és el món–  i de qui van interpretar tres micropeces que totes soles ja valien el concert sencer, i una altra siciliana, aquesta de l’austríaca Marie Theresia van Paradis. De nou una epifania: que aixequi la mà el lector que la coneixia. Busquin-la al YouTube i en parlem.
I avui, recordin, recital de lieder amb el baríton Benjamin Appl a Casa de la Vall. Tenir-ho al costat de casa i perdre-s’ho és pena de la vida. I tot això en quinze dies. N’hi ha per fregar-s’hi els ulls. Sembla mentida.