Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.
En absolut, i a més tampoc no ho dissimulo gaire. Els dos personatges, el Roc i el Jofre, són filòlegs i correctors, i acaben treballant a Política Lingüística, com jo mateix.

El Roc, a més, viu feliçment al Pla de Sant Tirs fins que se separa i es muda a Organyà. 
Una part és molt autobiogràfica, això és una evidència, però afortunadament, una altra part no té gaire a veure amb mi.

Un lector ha definit ‘Colls d’ampolla’ com una novel·la “porca, ‘destroyer’, ressentida, addictiva i punki”. 
És molt estripada, això sí. Porca? No en tenia consciència i m’ho va fer descobrir el David, l’editor. I la veritat és que he retallat moltes escenes eròtiques.

Tinc la temptació de titular la crònica de la presentació d’avui com ‘El quadern d’en Marc’.
Seria un honor, perquè m’estàs parlant d’un clàssic anònim que, com tothom sap, és obra de Manuel de Pedrolo. Tan marrana et sembla?

A cada capítol el protagonista acaba al llit amb una o dues senyores, en postures no convencionals, i tenim fins i tot un episodi de sexe cibernètic, que Pedrolo no va ni ensumar.
La Maria, que és com es diu la mena de Roomba que té una història amb el Roc, no deixa de ser un personatge més i a la novel·la que estic escrivint ara té un paper molt important.

Spin-off a la vista?
Serà la continuació del relat, a partir de la gelosia malaltissa, per no dir perversa, que demostra aquesta màquina.

No em voldria fer el repel·lent, però hi he vist clars ecos de ‘Her’, en què el personatge de Joaquin Phoenix manté una relació amb una assistent virtual que s’encarna en el cos i la veu d’Scarlett Johansson.  
No ets el primer que m’ho diu, però el cert és que no l’he vist. Em donava joc per explicar les misèries del pobre Roc després de la separació.

Punki?
M’agrada, és el meu estil. Són situacions límit. Però ressentida, per què?

M’imagino que perquè passa comptes amb molta gent, començant per vostè mateix.
Ressentit amb les relacions en general, no amb persones en concret. Quan arribes a certa edat acabes fins als nassos de tot, de la monotonia en què s’ha convertit la vida laboral i també la matrimonial. Aquesta és una de les claus de la novel·la, tot i que una mica exagerat perquè el Roc descobreix que la seva dona és lesbiana, després de vint anys i dos fills. És una manera de posar en evidència que la vida no és com ens l’esperàvem ni com ens l’havien explicat.

Addictiva.
Ahir llegia que Espanya és un dels països de tot el món on els joves consumeixen més alcohol. Ens hauríem de demanar per què. Potser perquè estan tot el dia amb les pantalles i quan surten a la vida real necessiten algun estímul que els ajudi a desinhibir-se perquè no estan preparats per afrontar-la, i els que som més grans, pel tedi vital.

Em referia que la lectura és addictiva, tot i que és cert que beure, beuen molt, els seus personatges.
Això és fantàstic. Precisament, com que sempre he sigut corrector, a l’hora d’escriure penso en el lector. Intento  que  no s’encalli, que la frase sigui fluida, que tingui poc artifici, i que quan acabis de llegir un paràgraf et condueix de pet al següent, que no tinguis temps de rumiar gaire. M’agrada ser directe, no sé si ho he aconseguit però en qualsevol cas era la meva intenció.

Un, quan escriu, no escriu només per a un mateix, ha de tenir en compte els seus pares, la seva dona, els seus fills... D’aquest filtre, aquesta mena d’autocensura íntima, vostè n’ha prescindit completament.
Així és. Mira, ahir el primer que vaig fer quan va venir la meva filla a casa va ser donar-li un exemplar del llibre: “Espero que te’l llegeixis aviat. No ara mateix però si algun dia.” Insisteixo, té molt d’autobiogràfic, com comprovarà qualsevol que em conegui una mica i el llegeixi, però no deixa de ser una ficció, no són unes memòries. 

Diu que escriure ‘Colls d’ampolla’ ha sigut per a vostè terapèutic.
Absolutament. Tant, que no puc parar d’escriure i ja tinc la segona novel·la en marxa. Vaig tenir una depressió molt forta i la meva sortida va ser escriure, cosa que no havia fet mai de la vida tot i que m’he dedicat des de sempre a la correcció. Va ser l’hivern passat, vaig escriure un centenar de pàgines de patac, dos dels relats, Boumort i Walkie, que inicialment no tenien res a veure. Tots dos obertament autobiogràfics, un sobre la meva arribada a Andorra, cap al 1998, i l’altre, Boumort, quan em vaig separar i em vaig instal·lar a Organyà.

Són els dos que li envia a Quim Monzó perquè li doni l’empenteta definitiva. 
Ho explico a la novel·la. Vaig fer una piulada que deia més o menys. “Tinc 51 anys i acabo de descobrir que escriure és terapèutic”. Ell em va repiular i li escric, ara veuràs: “Si t’envio dos contes, te’ls llegiràs?” Em va dir que sí, els hi vaig enviar, els va llegir, em va trucar per telèfon, jo flipant, i em va animar a convertir-los en una novel·la. No ho veia gens clar perquè hi ha trenta anys de diferència entre un i l’altre, em va donar un parell de consells i m’hi vaig embarcar. Com per no fer-ho, si et truca el Monzó!

A ‘Boumort’ hi ha llistes, etimologies, notes a peu de pàgina... No m’estranya que a l’editor, David Gálvez, li agradés.
El David és un dels meus referents literaris, així que per algun lloc havia de sortir. També he de dir que tenia certa por que resultés una mica carregós a l’hora de llegir, catorze notes en un conte de catorze pàgines no deixa de ser una mica aventurat. Però sembla que no ha sigut el cas i hi ha a qui li agraden més les notes que el conte. Això va a gustos.

A ‘Walkie’ evoca els seus orígens a la premsa. Hi ensenyen la poteta una correctora i un director a qui els més veterans del gremi no els costarà gaire de posar nom i cognom. De nou, passant comptes amb el passat?
Encara hi somio, amb el director, de vegades. Van ser èpoques molt dures, però aquella duresa ens va espavilar molt. Aquells anys van ser un aprenentatge fonamental en tots els aspectes. Aprens a anar per feina, a fer-ho tot rapidet, rapidet. Tenia mala llet, aquell home, com el de Walkie. Però el de la novel·la és molt més sapastre, fins al punt que el faig còmplice de la policia. Res a veure. En fi, que no li tinc rancor. De fet, diria que fins i tot li estic agraït

Sembla amoïnar-lo especialment que en aquest país ens facin dir ‘batlles’, i no ‘batllesses’. 
Les mateixes batlles no accepten que els diguin batllesses, i atenció, que normativament el femení batlle és tan correcte com batllessa. Així que res a dir-hi. Tot i que ni que sigui per simetria el més coherent seria dir-ne batllessa, com diem metgessa i alcaldessa. Ja han passat a la història els dies que metgessa era la dona del metge.

Aprofita per fotre-li un (merescut) moc al mestre Virgili, “aquest setciències que va donant lliçons de bon català i corregeix la gent normal a les xarxes sense que li ho demanin”.
El que em molesta és que tingui tants seguidors que li segueixin la corda perquè fa molt de mal, amb el seu medievalisme. Tot el que és el català dels segles XVIII i XIX ho veu com una interferència del castellà i deixa anar unes bajanades considerables. I insisteixo, l’inquietant és que molta gent se’l creu. En la meva opinió, és absolutament contraindicat.

En un dels relats, ‘IA_CORR_2387_ATPC’ augura que la intel·ligència artificial deixarà els correctors sense feina. Tan malament ho veu?
Els correctors segur, i els traductors. Però haurà d’afinar-se molt més. Li queda molt per aprendre, ara tradueix massa literalment. Però tal com van les coses, li dono deu anys, al meu ofici. Després hi haurà una persona que farà estrictament d’editor, que revisarà els textos que la IA haurà corregit i traduït en qüestió de segons.

I als redactors, quan els dona?
El periodisme de tallar i enganxar notes de premsa està sentenciat. Una altra cosa són els articles d’opinió i de fons, els reportatges, etcètera. Però lamento dir que veig unes redaccions amb quatre gats.

‘Roc’ i ‘Jofre’, els dos relats amb què acaba el volum, semblen sortits d’un altre llibre, de tan diferents com són en fons i forma.
És l’intent de redimir-se de l’un i de l’altre, després de les relliscades que han hagut de superar. Un, ajudant uns amics filipins en problemes; l’altre, enamorant-se d’una noia que coneix al centre de salut mental on ha ingressat deu dies per desintoxicar-se.

S’ha corregit vostè mateix?
Ha sigut així, tot sigui per estalviar-los uns calerons als editors, però potser hauria convingut perquè és molt complicat corregir-se un mateix, et penses que ho fas bé i segur que et deixes coses. 

Vostè havia sigut hipercrític amb els redactors. Té por que els lectors siguin hipercrítics amb vostè?
A mi em fa un pànic terrible, la crítica, però també t’he de dir que prefereixo que em diguin la veritat, per lletja que sigui, que no que em donin el copet a l’esquena per cortesia i per compassió. Vull saber si ho faig mínimament bé. I si em diuen que no, ho deixo estar. Un dia sé que em cansaré d’escriure. Soc molt de rampells, aprofitaré ara que em queda corda, però quan arribi el moment que no tingui més coses a dir plego i ja està.

A escriure se n’aprèn, o es porta de sèrie?
Penso que sí, que se’n pot aprendre. El meu ideal és una escriptura despullada d’artificis i sobretot fluida. Dit així és molt fàcil, però no tinc clar si ho he aconseguit o no. Quan corregeixes no es tracta només de posar accents, pronoms i relatius, sinó també de treure coses superficials, que el text sigui entenedor, encara que sigui una llei. I això ho he tingut molt en compte a l’hora d’escriure.

La proliferació de tallers d’escriptura creativa i similars, hi aniria?
No ho crec, però potser sí, que serveixen. Jo he tingut un altre taller, que és la correcció. I la lectura és fonamental, tot i que jo no soc un gran lector.

Com escrivim, els periodistes d’aquest país?
El problema és que quan els tenen ensenyats foten el camp. En sembla que es copien molt entre ells. L’estil, em refereixo. I que –en general, no només a Andorra– la redacció és molt artificial, busquen sempre les paraules que semblen més catalanes, sense que necessàriament ho siguin. Si serveix de consol, diria que no són pitjors que a baix.

I els nostres polítics, com parlen?
Correctament.

I la dèria de desdoblar, que li sembla?
Una poca-soltada. Desdoblar és nefast. Per sort, penso que va a menys, fins i tot en l’Administració. Ho hem aturat una mica. 

L’altre dia va arribar un comunicat que es referia a les ‘persones votants’.
I les persones treballadores.  Això és terrible. I les que no són treballadores i són gandules, què? Personalment, opcions com professorat no m’agraden gens, però abans això que no professors i professores. Professorat no deixa de ser la condició de professor, utilitzar-lo com a sinònim de professors és en realitat un mal ús.

Què li molesta més, això o la ‘h’ de Canòlich?
La h aquesta no té cap sentit: és l’únic topònim català que acaba en h. Fa una mica de mania.