Amics del Jazz s’estrena aquesta tarda al Mama Maria amb un disc-fòrum sobre ‘Kind of Blue’, de Miles Davis. L’entitat vol posar múscul al festival d’Escaldes i Pantebre fa una carta als Reis: Ibrahim Maalouf, Kamasi Washington i Gregory Porter.

Què té, el jazz, que els aficionats hi professen una devoció quasi religiosa?
En el meu cas, el que m’enganxa és que és una música pausada, relaxada, sense estridències. M’agrada escoltar la música concentradament, i el jazz és, juntament amb la clàssica, la que més et permet concentrar-te, perquè el ritme, el dum-dum-dum, els bits, no influeixen en la manera com perceps la música. Manen la melodia, els acords. Per a mi és màgic.

Quina va ser la seva epifania?
Com bé saps vinc de tradició musical, el meu pare tenia el Tonet de la Música i per tant tenia un accés molt fàcil a qualsevol gènere. Per què el jazz? Doncs per culpa d’un disc molt concret, que és com passen aquestes coses: The Köln Concert, de Keith Jarret. Devia tenir 20 anys, venia del rock simfònic, i em va enlluernar.

Vostè és fill dels 80.
Absolutament, dels 14 als 24 anys, que és el moment en què absorbeixes de forma més intensa la música. Tot, de fet. Després pots anar-hi afegint cosetes, però sempre hi acabes tornant:  en el meu cas, Pink Floyd, Mike Oldfield, King Crimson, Supertramp, Genesis. Ho trobo quasi natural, saltar del rock simfònic al jazz. Però he sigut molt eclèctic: sempre he sigut fan d’AC/DC, que no té res a veure amb el jazz, per no parlar de Kraftwerk, que en soc un autèntic fanàtic, Tangerine Dream, Klaus Schulze... 

I coincideix la seva conversió amb el Festival d’Escaldes. Quina santa sort.
I tant, perquè un concert en directe és una experiència única, et fa viure la música d’una altra manera. I tenir com qui diu al costat de casa tots aquells monstres que hi van desfilar a l’època daurada no té preu. No diré que ho vaig veure absolutament tot, però potser me’n vaig perdre dos o tres, com a molt. 

Tres concerts que li hagin quedat gravats a foc.
Miles Davis, naturalment, i no és casualitat que estrenem les activitats dels Amics del Jazz amb Kind of Blue, també un trompetista sense el seu carisma que m’encantava, Chuck Mangione. Va venir amb Children of Sanchez, disc mític, i va ser una nit memorable. També em va impressionar Pat Metheny; a l’època era quasi un déu.

Aquesta és la gran diferència amb el festival actual: als 80 i 90 venien les patums i els que estaven a punt de convertir-se en patums.
El motiu és claríssim: perquè aquesta gent vingui has d’estar al circuit. En aquells moments Escaldes hi figurava, i en un lloc destacat, al costat de Marciac, Antibes, Saint-Gaudens, Barcelona, Terrassa, Vitòria... Estaven de gira europea i era relativament fàcil fer-los venir i per un preu raonable.

Què cal per recuperar aquest lloc de privilegi?
Constància, temps i pressupost. No pot ser que el Festival de Jazz tingui un pressupost tan ajustadet [180.000 euros, aquesta edició]. S’ha d’entendre que el festival no és una cosa d’Escaldes, sinó una aposta de país. Això es va entendre de seguida amb el ClàssicAnd, però per algun motiu no és tan evident en el cas del jazz. Potser caldria que Andorra Turisme, que ja hi col·labora, s’hi aboqués de forma decidida.

Quants anys necessita per recuperar la inèrcia guanyadora?
El festival ja està arrencat. Ara hem de lluitar perquè vagi més enllà de l’actual conseller de Cultura i de l’actual Comú. Que els que vinguin després entenguin que és una aposta estratègica. I aquí entra Amics del Jazz, que neix entre d’altres motius per evitar que es repeteixi el que va passar el 2004, quan un Comú que no hi creia, i amb escassa sensibilitat  musical, es va carregar un festival que estava al top del circuit. En la meva opinió va ser un error garrafal.

Veig al cartell moltes vaques sagrades i reconsagrades, però no el Pat Metheny d’avui.
Perquè al Pat Metheny d’avui hi anirien quatre gats i els programadors tenen pànic als espais buits. Per això porten noms populars, Marcus Miller, Chucho Valdés, el mateix Joshua Redman. Però si t’hi fixes també hi colen noms emergents, que probablement molts aficionats escoltaran per primera vegada.

Swing, big band, bebop, fusió?
L’únic que se’m resisteix és el free jazz, no m’acaba d’entrar, què hi farem. 

Quins noms li agradaria veure a Escaldes?
El trompetista francès Ibrahim Maalouf, crec a més que tenim possibilitats de portar-lo i el saxofonista Kamasi Washington.

Soc un absolut profà: tres noms per entrar amb bon peu al jazz?
És que no és una música per a entesos. Molta gent diu que no li agrada, però el que passa és que no n’ha escoltat. Prova-ho amb qualsevol disc de Miles Davis o de Chet Baker, amb el piano de Bill Evans, Herbie Hancock i del mateix Keith Jarret, i com a vocalistes, Diana Krall i Gregory Porter. Prova-ho i m’ho dius.