La història d’aquesta foto és sensacional i la recordarem de seguida: vostès potser no l’han reconegut, però el senyor d’aquí al costat, clenxinadíssim, amb la boina estudiadament caiguda i un aire a Clark Gable, és ni més ni menys que Marcel·lí Massana, àlies Pancho (Berga ,1918-Couserans, 1981), un dels quatre integrants del santoral del maquis antifranquista –i l’únic, per cert, que va morir al llit, i no en acció. Els altres tres, segur que ho recordaran, són Quico Sabaté, Josep Lluís Facerias i Ramon Vila (a) Caracemada. Doncs bé, la foto va aparèixer, datada –el 8 de novembre del 1944, per concretar– però no identificada entre els fons de Francesc Pantebre dipositats a l’Arxiu Nacional, i va ser publicada per primera vegada (i en el blanc i negre original) a l’exposició virtual Andorra entre guerres, una vuitantena de fotografies procedents dels fons FEDA, Roisin, Vehils, Plandolit, Sirés, Dantin, Rafeló, Builles, Casal, Alsina i naturalment Pantebre.

Era el 2013, i va ser Claude Benet, quina casualitat, qui va lligar caps: aquell individu de mirada desafiant i sospitós aspecte de guerriller era, sí, el Pancho. La fotografia, segons les línies al marge de Pantebre que tenia el bon costum de datar i anotar els negatius, la va fer el 8 de novembre del 1944 en un lloc no especificat d’Escaldes, potser el garatge Valira, per la pedra de granit de la façana. El cas és que la data coincideix amb el que l’historiador Ferran Sánchez Agustí diu a El maquis anarquista, on sosté que en algun moment d’aquell any Massana va veure la llum, va abandonar la mina de Fumanya on prestava el servei militar i va decidir passar a França per aprendre les arts del contraban i reconvertir-se en guerriller antifranquista. Sosté també que va passar a França per Andorra, i no sembla forassenyat pensar que va tenir temps per aturar-se a Escaldes i fer-se fer un retrat per Pantebre.

Però tot això més o menys ja ho sabíem i si en tornem a parlar avui i aquí és perquè l’original era un retrat en rigorós blanc i negre, ja s’ha dit. Fins que dimarts el perfil Catalunya Color, activíssim i amb més de 33.000 seguidors a Twitter, que es ven amb el lema La nostra història, com mai no l’havies vist i que, bàsicament, es dedica a acolorir fotografies antigues per donar-los una nova vida, li va dedicar l’entrada del dia al Pancho de Pantebre, amb el resultat que tenen aquí al costat.

Espectacular, opina el fotògraf del BonDia, Facundo Santana –i qualsevol que hagi dedicat un minut a observar la foto–, com també ho és tot el projecte. Amb una pega: que com ha pogut comprovar aquest diari, la manipulació va ser feta sense el consentiment del dipositari de l’original, que és l’Arxiu Nacional i que ràpidament va contactar amb l’administrador del perfil. Però el mal ja estava fet, ahir a mitja tarda ja havia registrat més de 60.000 vistos, amb més de 150 retuits i 600 likes: “Com a projecte, m’he de treure el barret davant de Catalunya Color. Però demanar el permís de l’autor és obligatori quan es tracta de retocar un original. I si està mort, com és el cas, als seus hereus o als dipositaris del fons.” Hi cap naturalment la possibilitat que et diguin que no, per molt interessant que sigui la proposta. “I si és així, l’únic que pots fer és acceptar-ho i resignar-t’hi”. De fet, insinua Santana que el cas del Pancho acolorit estén l’ombra del dubte sobre la resta de les 1.200 fotografies acolorides que Catalunya Color ha penjat fins ara al perfil: quantes d’elles no disposen del permís dels seus legítims propietaris?

El cas planteja una inquietant paradoxa: a dreta llei, el retrat acolorit del Pancho l’haurien d’haver retirat de seguida que ho va sol·licitar l’Arxiu, que no havia autoritzat la manipulació, però aleshores nosaltres ens hauríem perdut veure el guerriller en tota l’esplendor, i els milers de seguidors del perfil, sense conèixer aquesta petita joia de l’Arxiu. Els drets d’autor tenen això.