Maria Gartanté, historiadora de l’art i professora a la UAB, obre dissabte el cicle ‘Desenterrant el passat’. En escenari insòlit o, si més no, descentralitzat: presenta llibre, ‘Paisatge barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII, a l’església de Sant Serni de Gavarra’.  Comencem a obrir els ulls: no tot ha de ser romànic. 

Ve a parlar del seu llibre. 
És un llibre de caràcter divulgatiu, que pretén atansar a un públic no especialista l’art barroc a Catalunya, que és un període artístic que no ha tingut  la mateixa fortuna que el romànic, molt més present en l’imaginari de molta gent. El barroc s’associava a un període de decadència i això havia provocat el seu desconeixement. Havia estat invisible, condemnat a l’ostracisme. 

Al romànic li havia passat.  
El romànic es va recuperar al segle XIX, en el context de la Renaixença, com fa el romanticisme europeu ja abans, quan es conforma aquest imaginari vinculat a les identitats nacionals. 

No és el valor intrínsec de l’art sinó com el considerem. 
Una mica de tot. També és cert que des de la nostra contemporaneïtat, al romànic l’hem associat a uns valors d’austeritat, de puresa, que no li eren pas propis. És la nostra visió d’un romànic restaurat, repristinat. En realitat les esglésies estaven més acolorides i recarregades del que puguem imaginar. El barroc ha anat vinculat a la idea de recarregament, enfarfegament, en un sentit negatiu, i això no és així: ni tot el barroc és recarregat i quan ho és, busca uns efectes i valors. 

L’‘horror vacui’.
Des del nostre punt de vista és negatiu, ens agraden els espais més neutres, alliberats de contingut;  però aquesta narrativitat, decoració esplendorosa, llençava un missatge i tenia un efecte persuasiu. 

Aleshores, per què no el valorem?
Afortunadament, està canviant i s’està posant de relleu la seva vigència. A Catalunya se’l vinculava amb un període de decadència, de pèrdua de llibertats polítiques. A banda, molts retaules es van perdre durant la guerra civil i no podem valorar allò que no coneixem. Sí voldria destacar la importància que va tenir en el context andorrà l’estudi dels professors Joan Bosch i Francesc Miralpeix. 

Voluminós, dens i a fons. 
Va permetre posar de relleu unes manifestacions artístiques que a Andorra no s’havien perdut, però que tampoc no estaven tan presents en l’imaginari popular com el romànic. Andorra té molt romànic, sí, però està farcit d’art barroc. És un treball  que forma part d’aquest corrent de revalorització a Catalunya en els últims vint anys. Hem rescatat obra i documentació inèdita i hem reconstruït la panoràmica del barroc català. 

Amb obra com aquest llibre.
Que pretén destacar que Catalunya té un paisatge molt barroc, perquè el perfil de moltes poblacions és majoritàriament barroc, que és quan es reformen moltes esglésies, s’amplien els nuclis urbans. Fins i tot el paisatge agrícola es transforma, amb moltes construccions vinculades a l’agricultura, com els molins, les fargues, molts ponts, construïts en aquesta època. 

Parlava de l’obra destruïda. 
En moltes esglésies del país. Però la zona del Pirineu ha estat de les més preservades, moltes esglésies encara conserven l’interior amb el mobiliari litúrgic original. 

Béns a destacar per aquí?
Doncs per començar, que la catedral pirinenca per excel·lència, que és la de la Seu, va ser pretesament retornada a un aspecte romànic, però havia rebut notables intervencions barroques, com la capella de Sant Ermengol, la de Sant Ot, o mobiliari que no conservem. Sí s’ha recuperat l’aspecte de la capella i el retaule de la Pietat, una intervenció molt rellevant.  Així que també existia una catedral barroca o barroquitzada.

A tenir en compte. 
També hi ha esglésies a l’Aran, les d’Arties o Salardú, que conserven moltíssims retaules, pintures; Unarre o Jou a les Valls d’Àneu, o esglésies a la Cerdanya, com l’ermita de Talltorta, amb una decoració de pintura mural promoguda pel bisbe Simeó de Guinda. Hi ha molta petjada barroca, existeix un Pirineu barroc. 

El retaule de la Pietat és punta de llança?
Sí, un pas important, partint de la base que és del segle XVI i no ben bé barroc, però forma part d’aquest univers d’època moderna. La museïtzació de l’espai posa l’accent en la dignificació d’aquest període. 

Alguna joieta per mirar-nos?
Simplement diria que aguditzéssim la mirada, fins i tot a l’hora de visitar qualsevol poble, perquè sovint anem a veure nuclis medievals en origen però que van patir grans transformacions en època moderna. Fixem-nos en les llindes de moltes portes de cases, on veiem la data de 1700, perquè al segle XVIII hi va haver una gran eclosió demogràfica i econòmica. També hi ha moltes del 1600. Però es desmenteix la teoria de la decadència del moment: la gent construïa esglésies i retaules, cases, feia negocis... 

Estarem atents. 
Es va fer palès en un teixit artístic que va perdurar molt de temps en el gust de la població. Si examinem les fotografies antigues d’interiors d’esglésies abans de la guerra civil, eren totalment barrocs. El barroc era el gust del poble fins ben entrat el segle XX. 

També al paisatge, diu. És difícil de veure, o els experts ens ho han d’assenyalar. 
Moltes ermites i santuaris, i elements importants en l’imaginari espiritual de la població, són reformats en època moderna. Des de Núria a Meritxell, el del Miracle o fins i tot Canòlich.  Fins al segle XX van tenir un aspecte interior barroc. A banda barraques de vinya, les parets de marge o les mateixes masies, que són un element molt definitori de bona part del paisatge català. Encara que algunes tinguin origen en època medieval, són construccions del segle XVI al XVIII. 

Esborrem, doncs, la mirada esbiaixada: és barroc, ja no m’hi fixo. 
Sí, sí. És cert que hi havia períodes que han gaudit de més prestigi. El gòtic també està força prestigiat, perquè està associat amb l’època d’expansió catalana per la Mediterrània, és l’art de la ciutat per excel·lència. El barroc, no. És clar, al context castellà no és així: el XVII és el seu Segle d’Or. Aquí no ho hem considerat així perquè a la pèrdua de llibertats polítiques se li ha associat una decadència que és molt matisable o no va ser tal. Mirem el retaule del Miracle, al Riner, de primera divisió. Ni tot el romànic és de primera línia ni tot el barroc de tercera.