La bella Eloïse, agent de la Resistència; Nico, el traïdor; el pèrfid doctor Coco; Carlos, l’heroi d’una peça, i per sobre de tots, Biel, el cervell de la xarxa de passadors que Francesc Viadiu retrata a ‘Entre el torb i la Gestapo’. Però no eren personatges de ficció sinó homes i dones de carn i ossos, i la seva filla els evoca aquí amb motiu de la jornada que Velles Cases dedica demà a la petja que la II Guerra Mundial va deixar a Andorra.

Sempre l’hi he volgut demanar: vostè va arribar a veure la sèrie que va perpetrar Lluís Maria Güell?

Sí, és clar. Director i productors ho van fer a la seva manera i el resultat no té res a veure amb la peripècia del meu pare.

Joaquim Baldrich i Jaume Ros, que van viure aquella època de primeríssima mà, estaven indignats per com s’havia edulcorat la història, donant-li una pàtina èpica molt allunyada de la realitat que ells recordaven.

Totalment. Pensi que el Mirador era un niu de passavolants, de gent de tots els orígens. Però a la vegada era una clientela molt selecta: t’hi podies trobar en una taula una partida de bridge i a la del costat, un grupet de senyors maquinant alguna confabulació. I m’agradaria afegir-hi una cosa...

...Digui, digui.

És una vergonya el que han fet amb el Mirador, aterrar-lo per construir-hi l’edifici aquest. No tenen dignitat.

I què n’haurien d’haver fet?

Formava part del patrimoni, de la memòria d’Andorra. No podien aterrar-lo.

Hi havia prostitutes, com s’insinua a la pel·lícula?

Jo no n’hi havia vist, i mira que hi anava a patinar amb la filla de la casa.

'Entre el torb i la Gestapo', com l’hem de llegir? Com una ficció o com una mena de memòries novel·lades?

Els tres llibres del meu pare –Delegat d’Ordre Públic a Lleida la Roja, Hotel Entença i Entre el torb i la Gestapo– són memorialístics. Són la seva vida i els seus records. Com a molt, va canviar alguns noms. Però els fets són certs, no és ficció ni novel·la.

Per tant, hem de pensar que hi va haver un doctor Coco, una resistent que es deia Eloïse, un heroi com Carlos i un traïdor que responia al nom de Nico...

Així és. L’Eloïse no vam aconseguir localitzar-la. I això que la seva pèrdua el va trasbalsar molt. Moltíssim. Va ser un cop molt fort. En canvi un historiador francès, Christian Bouquet, sí que va trobar la tomba de Carlos: al cementiri de Pantin. Es deia Josef Wegrzyn, era polonès i va morir a París el 1992, tot i que nosaltres sempre li havíem dit Carlos.

L’havia arribat a conèixer?

I tant: vivia al nostre pis, al carrer dels Xiulets de Sant Julià.

És un dels personatges més carismàtics d’'Entre el torb i la Gestapo'. En va fer un retrat fidel, el seu pare?

Era un home molt excèntric. I que no sabia el que era la por. Un home fet a la seva però que en el tracte domèstic era extremadament afectuós.

Es van veure, després de la guerra?

Efectivament: va venir a Barcelona en dues ocasions amb una ambaixada molt pintoresca. Pretenia vendre uns quadres d’una amiga. Un negoci dels seus.

Parlava amb accent basc, com a la pel·lícula?

Més que amb accent basc, el que feia era balbucejar el castellà perquè no en sabia. Ni català, per descomptat.

Com va venir a espetegar a Andorra, vostè?

A la mare i a mi ens va treure de Solsona el meu avi, en un carro, quan entraven els nacionals. Si no, ens pelen. Ens van acollir uns tiets a Sabadell, i després vam viure a Viladecans. I és aquí on un dia, jo tenia tres anyets, la meva mare em va demanar: “T’agradaria anar amb el pare?” Naturalment, vaig dir que sí. I vaig pujar-hi amb la senyora Lola, de l’hotel Pol. Parlem de l’any 1940. M’hi vaig quedar fins al 1952, que vam tornar a Barcelona amb la falsa promesa que no el sotmetrien a cap consell de guerra.

I de què vivien?

Més aviat sobrevivíem. Com que el pare havia sigut diputat i alcalde, suposo que des de París els enviaven alguna cosa, però no ho tinc gaire clar. Mentre va fer de passador rebia uns diners per part del Govern anglès. També aconseguia uns cèntims passant cartes cap amunt i cap avall: sempre hi havia una misericòrdia d’una pesseta. Finalment, va posar una botiga de pintures, als baixos de cal Senzill, a Sant Julià. I a Espanya, la primera feina, abans dels seus onze mesos a la presó, va fer de representant de carbó de coc!

Retornat a Barcelona, en parlava, el seu pare, dels anys andorrans?

I tant. Sense manies. Era un home molt realista, i si l’hi demanaven, no tenia problemes per parlar-ne. Fins i tot dels que li havien fallat, com el doctor Coco, que és un dels noms de ficció. Però ell sabia perfectament qui era.

Potser un tal Antonio de Barcia, un metge amb la dèria d’amputar els peus i les cames dels evadits i de qui diuen pestes els informes dels aviadors aliats?

No, no. El doctor Coco era català.

Tan dolent com el pinta el seu pare: morfinòman, agent doble i tota la pesca?

Exactament.

Va tornar mai, el seu pare?

Mai. Ni a Andorra ni tampoc a Solsona, d’on havia sigut alcalde. A Andorra m’imagino que perquè ningú no s’hi va interessar. A Solsona, ni pensar-ho, el record que en tenia era nefast.

Diu que el gran error del seu pare va ser no acceptar la invitació de la CIA, que el volia reclutar i endur-se’l als EUA.

Grandíssim error. Era just acabada la guerra i li oferien casa i feina.

I per què va dir que no?

La meva mare s’hi va oposar rotundament.