S’imaginen passejar pel món sent conscient de ser descendent d’una dona tan emblemàtica com Ermessenda de Caboet? Mariana Vernieri no s’ho ha d’imaginar. La imaginació, però, l’ha aplicat a escriure ‘Los dos castillos’.

Qui és vostè està íntimament lligat al llibre. 
Nascuda a Argentina el 1977. Vaig estudiar Enginyeria, vaig viure a Punta de l’Est, a Uruguai, i després a Boca Ratón, a Florida, on vivim ara. Tinc màsters en comunicació i en negocis i estic especialitzada en patents. 

Com s’interessa per Castellbò? Boca Ratón està lluny.  
De fet, tot va començar a l’escola: estudiàvem història i a mi no m’anava gens bé. Per què? Perquè les classes eren avorrides, només memoritzar, sense entrar en la part humana de la història, en la vida de la gent. I em vaig proposar de fer el meu arbre genealògic. 

I?
Apassionant. L’àvia paterna em va trobar ja un arbre genealògic fet pel meu besavi, ben clar i molt ben dibuixat. Arribava al 1.700. Vaig quedar enganxada i vaig voler saber-ne més. Així que el pujo a Internet i comença a contactar-me gent amb informació interessant. Així vaig trobar una tieta llunyana amb material sobre la part de la família a la província argentina de La Rioja. Descendien de Jerónimo Luis de Cabrera, fundador de la ciutat de Còrdova. Ja un personatge conegut. 

Primera troballa. 
Se li podia seguir fàcilment la pista. I descobreixo que aquest home era descendent dels comtes de Foix! Ves per on que des de sempre m’havia atret molt el tema del catarisme. Curiós, oi? Ho sentia com molt personal, com si hi hagués una connexió. Com podia ser, sent jo argentina? Així que en veure la connexió amb els comtes de Foix...

Va tenir l’ensurt de creure’s emparentada amb Simó de Montfort. Personatge cruel. 
Uix, sí! Però per sort, el Simó de Montfort del qual jo descendeixo és el seu oncle, una altra branca. Però em va emocionar veure que sí descendia d’Ermessenda de Castellbò, que es va convertir al catarisme. Després, ja sabeu, aquesta condemna a què les seves restes fossin cremades a la foguera, després de morta. Per heretge. Quan vaig conèixer la història em va remoure per dins i vaig pensar que per això estava tan interessada en els càtars. Devia ser la memòria genètica, oi?

Es posa en marxa i ho converteix no en un llibre, sinó en una trilogia.  
Ja havia publicat una novel·la el 2009. Sempre m’ha agradat escriure. Però quan vaig sentir aquesta connexió tan forta amb el catarisme –va ser un moment eureka!– vaig pensar que sí, que hauria d’escriure al voltant. Em vaig posar amb una altra novel·la, més de ficció. Però no me’n sortia, la veritat. Estava estancada. Fins que vaig fer un viatge aquí, a la Seu d’Urgell, el 2016.  Em vaig adonar que no podia seguir perquè havia d’explicar la història real. Era com una missió, quan vaig veure que cremant les seves restes van voler apagar la seva memòria. 

Alguna espurna? 
Vaig visitar també el Llenguadoc i tot, tot em va emocionar. Al castell de Foix, sobretot. M’estaven explicant la història dels meus avantpassats! Uau! Les meves arrels estan aquí, pensava. Era imponent. 

I va concebre ‘Los dos castillos’. Què hi explica?
Té una petita escena introductòria, amb la crema de les restes d’Ermessenda i Arnau de Castellbò. Per mostrar la transcendència d’aquests éssers i el que el seu poble sentia per ells. Després torno al passat, a l’adolescència d’Ermessenda, quan el pare l’informa que s’ha de casar amb Roger Bernat de Foix. 

Ficció basada en fonaments històrics.  
Abans d’escriure ni una pàgina em vaig passar mesos investigant, sí. Em va sobtar com aquest matrimoni generava un conflicte amb el bisbe d’Urgell, que no volia una unió entre les dues famílies. A mi m’importa la part humana de la història, deia abans, i per això era important intentar imaginar els sentiments que ella, la resta de personatges, devien experimentar enmig d’aquest conflicte. Ella volia casar-s’hi?

Temps cruents.  
Poc després que es casin comença la croada albigesa i abans ja plantejo les relacions d’Ermessenda amb els càtars. Mostro la comunitat, els seus costums... No entro en l’aspecte místic, espiritual, sinó que l’abordo des del vessant humà: què se sentia sent heretge, amb el perill que corrien?

Personatges mítics. Els Trencavel, per exemple. 
Sí. I mostro com lligaven les qüestions polítiques amb les religioses. 

‘Apadrinada’ per  Carles Gascón, el ‘nostre’ expert en la matèria. 
Va ser curiós, sí. Jo anava buscant materials, papers acadèmics, a banda de llibres. Anava acumulant documents i documents... més d’un centenar. Era tan interessant! I en acabar la novel·la, vaig pensar que seria bo que algú revisés la correcció dels fets històrics. I em vaig adonar que bona part dels materials els signava en Carles, començant per la seva tesi, en solitari o en un grup. 

Van entrar en contacte.  
El passat octubre vaig tornar a venir i ens vam trobar a l’Arxiu Comarcal. Li vaig preguntar tantes coses! Em va ajudar moltíssim. Descripcions de llocs, de situacions, relacions personals... Ell em va donar moltes dades i jo intento reomplir amb la imaginació el que falta. 

La primera de tres.   
Ja estic treballant en la segona, L’èxode dels bons homes.  El primer acaba quan s’inicia la croada i en el segon ja entrem de ple en ella, amb el rol d’Ermessenda i Arnau i en aquell èxode de gent que sortia del Llenguadoc per refugiar-se a Catalunya. Arriba fins al 1213, fins a la batalla de Muret. 

‘No hay dos sin tres’. 
A la primera part ja es planteja el tema de la successió d’Ermengol d’Urgell, i el conflicte entre Aurembiaix i Guerau de Cabrera queda plantejat. Als dos següents es va desenvolupant. I les relacions amb Jaume el Conqueridor es veuen al tercer llibre, que arriba fins a la mort d’Ermessenda. 

Després d’un contacte tan íntim amb Ermessenda?  
M’hi sento força identificada. Potser l’hi vaig posar coses de la meva personalitat, però en altres no, en altres vaig intentar reconnectar, sentir, imaginar. Qui sap si les coses s’imaginen o venen d’una connexió? A banda d’allò que llegeixes, és clar. Els documents parlen dels sentiments i personalitats darrere dels fets. Jo tinc arrels indígenes argentines, de pagesos italians... tot m’emociona molt!

Andorra hi apareixerà.   
És clar. Encara Andorra no era Andorra, però sí una part molt especial dels dominis dels Caboet.