Ho dèiem l’altre dia a compte de les novetats de Medusa (Colls d’ampolla, de Marc Cortès, i L’ànima separada del cos, d’Eva Arasa), Anem (Làser, de Frank García) i Editorial Andorra (Sentinella, de Joan Peruga): la carrera de Sant Jordi tot just acaba de començar. I ara és el torn de Marinada, l’exquisit segell que Joan Ramon Marina es va treure de la màniga el 2021, que ha fet seu el mantra de tot escriptor que s’ha enfrontat a la pàgina en blanc –Nulla dies sine linia: en traducció lliure, a poc a poc i bona lletra– i que aquest curs hi torna amb entusiasme renovat i un parell de sorpreses majúscules, i això és molt dir per a una casa que va tenir el coratge de publicar les Màximes de Fiter i Rossell, l’últim poemari de Robert Pastor (A quarts de quinze) i la primera novel·la de Josep M. Mangot (L’illa en flames).
La primera és Consideracions sobre l’art rupestre i popular, la nova incursió de Jordi Casamajor en el fabulós món dels petròglifs i rodalia. Es farà esperar fins a la primera setmana d’abril i, atenció, perquè com adverteix el mateix autor, no és ni un recull de gravats, com ho era Gravats rupestres, la monografia amb què es va estrenar el 2020, ni un recull de símbols, com ho era Simbologia i pensament màgic al Pirineu, amb què va donar l’any passat la campanada. Casamajor defineix Consideracions com el quadern de bitàcola on ha anat anotant les peripècies, topades i descobriments de mig segle llarg d’enfilar-se per les nostres muntanyes i les de més enllà –perquè no es limita ni a Andorra, ni tan sols al Pirineu– rere la petja que els pastors neolítics i els seus descendents van deixar en forma de gravats, pintures, talles, mites, símbols, creences i llegendes.
No s’esperin un inventari de res, sinó el relat de les aventures d’un caçador d’art rupestre, amb un to vocacionalment pedagògic que fuig dels manuals acadèmics i, insisteix, profusament il·lustrat, prop de 350 fotografies i sobretot dibuixos, una per cada peça o conjunt citat al llibre. I tot plegat, tocat per la seva personalíssima interpretació de l’art rupestre, en l’opinió de Casamajor un art essencialment utilitari que al pastor neolític li servia per comunicar-se amb la divinitat i per explicar-se el món incomprensible en què vivien concitat el favor dels Déus o protegir-se d’amenaces i malalties, a partir d’una lògica essencialment màgica que ha perdurat fins a les penúltimes generacions, tot i que nosaltres n’hem perdut les claus per interpretar-les.
Consideracions es divideix en deu capítols de títol suculent (L’interior de la balma: a l’aixopluc d’allò sagrat; Els signes no desxifrats dels constructors de megàlits; Seguint les traces dels que van ferir les roques sagrades) i es completa amb un pròleg de l’arqueòloga Sara Ubach.
La Garrotxa, al XIX
La segona proposta de Marinada per a Sant Jordi és encara més marciana, si fos possible: La fi del Renegat i altres narracions, antologia de relats breus de l’escriptor català Marian Vayreda (Olot, 1853-1903), l’autor de La punyalada i de Records de la darrera carlinada. Es tracta, diu Marina, d’una edició essencialment respectuosa amb la llengua original de l’autor “però alhora divulgativa, amb regularització ortogràfica i notes a peu de pàgina per posar a l’abast del lector d’avui unes narracions de caràcter realista a l’entorn de personatges de la societat rural de finals del XIX”. Són vuit narracions –L’àvia Tita, La Margarideta, La Mundeta, El fadristern, El Noi de l’alou, Cara i creu, Remordiment i la que dona títol al conjunt– publicats inicialment entre el 1890 i el 1900 a les revistes L’Olotí i Sanch Nova, així com El Noi de l’alou, un episodi de Records de la darrera carlinada. La gràcia de l’edició, a càrrec d’Andreu Bosch i que amplia la que el 1990 en va publicar el Diari de Barcelona, és que recupera, diu Bosch, “la llengua literària viva i àgil d’aquells textos de pretensió realista, amb totes les virtuts i tots els defectes inherents”. S’ha prescindit per tant de la “depuració lèxica perpetrada a les Obres Completes (1984), que incloïen “supressions i endolciments de renecs, girs col·loquials i vulgars i d’altres expressions que de ben segur eren vius al final del XIX”.
Els personatges de Vayreda, en fi, tornen a parlar com parlaven els garrotxins del seu temps i no com el purità editor de les Obres Completes hauria volgut que parlessin. Un afany censor que li fa retallar expressions tan suculentes com “Porc! Cotxino! Me cago en el glaç i en la mare de qui el va fer” i a reformular-ne d’altres: cabrons per rucs, fills de truja per bergants, morros de cony per colla de nyèbits. Més que Vayreda o un rústic olotí del XIX sembla que estigui renegant el Tintín de Joaquim Ventalló.
Dilluns, per cert, a les llibreries.
