La tercera esposa de Hemingway va fer escala a Andorra quan anava a cobrir la Guerra Civil.

Quan Sergi Mas obre la boca, convé parar atenció per molt fabulós que pugui semblar allò que explica. Ara fa uns anys especulava en un relat que es titula Very Good amb una hipotètica escapada andorrana d’Ernest Hemingway, poc després d’acabada la II Guerra Mundial i instigat per Picasso, a qui havia conegut al París de l’Alliberament. Sergi Mas reconstrueix aquell periple més aviat etílic i les aventures pantagruèliques que l’autor d’El vell i el mar va viure per aquí baix. Com a mínim, en la ficció. Molts vam posar aquell relat al sac de les fabulacions de Sergi Mas, al costat d’aquella altra de tan portentosa que diu que l’espectre de Hitler es passeja –ves a saber per què– pels salons de Casa de la Vall. Però resulta –de seguida ho veuran– que no anava tan errat, i que potser el capítol andorrà de Hemingway no va tenir lloc només en la seva imaginació de menairó. Potser.

El cas és que uns anys abans, cap al 1937, la que poc temps després es convertiria en la tercera esposa de l’escriptor, Martha Gellhorn (Saint Louis, 1908-Londres, 1998), sí que va tenir temps de fer la reglamentària escapadeta andorrana: Gellhorn ja s’havia construït una reputació com a reportera a l’Europa dels primers anys 30, i recorrent els EUA a instàncies del Govern ianqui per documentar els efectes de la Gran Depressió. El cas és que el Nadal del 1936 va tenir la... fortuna (?) de conèixer Hemingway en unes vacances a Kay West –com no– i que alguna cosa devia passar perquè a l’any següent, quan l’escriptor es planta a Espanya per cobrir la Guerra Civil, ella ho deixa tot, aconsegueix un passi de premsa i travessa l’Atlàntic. Instal·lada a París, Hemingway li gestiona els permisos necessaris per entrar a l’Espanya en guerra. I cap allà que se n’hi va.

Però si en parlem aquí i avui és perquè l’itinerari que la va dur fins a Barcelona, on l’esperava el Gran Home, passa segons tots els relats d’aquell periple per Andorra. Així que en algun moment del 1937 Gellhorn va tenir la gentilesa de visitar-nos i seria una sorpresa enorme que no n’hagués deixat rastre en algun dels vint volums de la seva obra completa.

De moment, reconeguem-ho, la notícia és més aviat primeta. Però tenim un fil on estirar, l’ombra de Hemingway és molt allargada –no oblidem que és precisament a ella a qui va dedicar Por quién doblan las campanas– i la mateixa Gellhorn és una figura de primeríssima fila en la història del reporterisme ianqui del segle XX: va cobrir des de Normandia –enrolada com a camillera amb les tropes que van desembarcar a la platja d’Omaha– fins a la invasió de Panamà, passant per la Guerra dels Sis Dies i el Vietnam.

Ernest i ella es van casar el 1940 i –estava escrit– cinc anys després es van divorciar. En endavant no en va voler sentir a parlar més, del seu ex: “No vull convertir-me en una nota a peu de pàgina de la seva vida”, deia. Doncs haurà de perdonar, estimada Martha, que l’hàgim descobert gràcies al bon Ernest.