L’any passat va fer mig segle del traspàs de l’arquitecte català, pioner de la conservació del nostre romànic i autor dels primers entorns de protecció.

No tenim remei. Ens queixem sovint, i amb raó, de la lentitud paquidèrmica del ministeri de Cultura, que en dos decennis llargs de vigència de la Llei del patrimoni només ha sigut capaç de protegir una quinzena escassa de monuments amb el reglamentari entorn de protecció. Després passen coses com que ens cau el campanar de Sant Vicenç d’Enclar –que paradoxalment sí que té perímetre, i des del 2010– i la culpa és del vent i de la tempesta. Dels elements, vaja, com deia Felip II.

Però és pitjor encara, perquè el serial dels entorns de protecció no neix amb la Llei del patrimoni del 2003, no. Fa que en parlem exactament i com a mínim 58 anys. Per concretar, el 1966 el síndic del moment, Julià Reig, va encarregar als arquitectes catalans Armand Mas i Cèsar Martinell (1888-1973) que elaboressin un reglament de protecció dels entorns de tots els monuments considerats d’interès nacional. Sabem que en van arribar a redactar dos: el de Santa Coloma i el de Sant Joan de Caselles. Es devien quedar al calaix de les bones intencions, és clar, perquè el perímetre de Santa Coloma no es va aprovar fins al 2010 i encara va tenir sort, perquè el de Sant Joan de Caselles continua pendent sis decennis després. Pendent de la reforma de la llei que l’exministra Sílvia Riva deia el 2022 que tenia ja enllestida i que dos anys després continua pul·lulant pels despatxos del Rosaleda.
Per resumir: que ja el 1966 els nostres polítics sabien que calia protegir el patrimoni arquitectònic. Han passat 60 anys i hem aconseguit fer-ho amb catorze. En queden una seixantena. A aquest ritme els tindrem tots resguardats cap a l’any 2300, si no hi ha imprevistos.

Disculpin el to, òbviament exagerat, però és el que suggereix la lectura de la Peça del mes que a finals de l’any passat va dedicar a Martinell el departament de Patrimoni. El 2023 es va complir mig segle del traspàs del primer arquitecte modern que va treballar entre nosaltres –seva és la Torre dels Russos (1916), que incorpora per primera vegada entre nosaltres la volta catalana, i que inaugura l’era del granit, probablement el període més genuí de la nostra arquitectura– i el primer que va sentir la necessitat de conservar el nostre patrimoni romànic. Va ser entre el 1932 i el 1935, quan al capdavant dels Amics de l’Art Vell va engegar la primera campanya de restauració de Santa Coloma. Va ser aleshores quan van aparèixer les pintures murals de l’arc triomfal, les úniques que s’han conservat in situ. 

La dèria de la pedra vista
Tres decennis després, el 1957, el Consell de les Valls li encarrega la “restauració” i “dignificació” de les capelles de Sant Romà d’Auvinyà, Sant Jaume dels Cortals, Sant Romà dels Vilars, Sant Romà de les Bones, la torre dels moros i el campanar de Sant Julià, i el 1962 és nomenat assessor de Patrimoni. Fins al 1967 va dirigir la intervenció a Santa Eulàlia d’Encamp, Sant Joan de Sispony, Sant Climent de Pal i Sant Andreu d’Arinsal, i en va deixar constància en uns sensacionals quaderns de camp que inclouen ocasionals esbossos, les impressions que li causen les primeres prospeccions, el seguiment de les obres que hi encarrega, les gestions amb els polítics de l’època i també el disgust quan els paletes no segueixen les seves instruccions o simplement no es presenten al lloc de treball.

En qualsevol cas, Martinell és el responsable de l’aspecte actual de bona part de les nostres esglésies romàniques, tot i que en dos casos com a mínim el projecte inicial es va veure significativament modificat: per l’aparició de les formidables pintures murals a la capella romànica, a Sant Martí de la Cortinada, i per les excavacions arqueològiques que en van obligar a tunejar el projecte. Si els agrada la pedra vista que Enric Dilmé criticava l’altre dia a compte de la restauració de Casa de la Vall, coetània a l’aventura andorrana de Martinell però dirigida per l’arquitecte català Joaquim Ros de Ramis, ja saben a qui li ho han d’agrair. I si no els agrada, ja saben de qui és la culpa.