Mas, segons Mas

Vuitanta-cinc anys resumits en vint hores de gravació, i aquestes vint hores comprimides en cinquanta minuts: aquest serà el metratge del documental sobre la vida i l’obra de Sergi Mas que el seu nét, Hèctor, va arrencar ara fa dos anys i que per fi arriba a la recta final: passada la febrada del festival Ull Nu, que dirigeix, el director s’ha proposat enllestir un documental que presentarà una visió inèdita, per pròxima o més aviat íntima, de l’últim inquilí de la casa Duró d’Aixovall, tallista, gravador, exlibrista i també compilador de llegendes, l’home, en fi, que en paraules del seu nét “no només ha rescatat de l’oblit l’art popular d’aquest país, sinó que l’ha reinterpretat”. Hèctor Mas està aquestes setmanes immers en l’edició del documental, que pararà atenció no només en la trajectòria artística de Sergi –des d’aquell sant Cristòfol de la Rabassa que el 1957 va tallar amb Bonaventura Naudi i que va tenir la culpa que descobrís Andorra–, sinó també i sobretot en les facetes menys conegudes de l’home que hi ha rere l’artesà: el Sergi familiar a qui difícilment un altre que no hagués sigut el seu nét hauria tingut accés; el Sergi escriptor –recordin els Aspectes de l’art popular, acabat de sortir del forn, però també Cassigalls, el seu recull de contes orals– i també el Sergi de fortes conviccions polítiques, branca anarquista per via paterna, que va aterrar a Aixovall no ben bé com a exiliat, tot i que va tastar l’hospitalitat de la presó Model de Barcelona arran de la vaga dels tramvies del 1951, però sí com a acte de rebel·lió personal contra la dictadura. D’aquí uns mesos, pocs, ens ho explicarà ell mateix, des de la pantalla i amb la gràcia especial d’un dels últims conversadors de mena d’aquest tros nostre de Pirineu.