Dilmé exhuma el treball ingent del ‘pare’ del Sant Ermengol, el Janer i la Sagrada Família, que va projectar també un Consell General fallit.

Mirin la perspectiva d’aquí al costat, coronada per la Casa de la Vall i amb un embalum a l’espai on avui s’aixeca la plaça Lídia Armengol i la fase diguem-ne soterrània del nou Consell General. La firma l’arquitecte tarragoní Armand Mas Tulla (Gelida, 1919-1988) i la mola aquesta estava destinada a encabir el servei d’ordre. Òbviament, es va quedar al calaix, la policia té avui la seu a l’Obaga, però forma part de l’enorme intervenció urbanística que Mas Tulla va projectar entre el 1978 i el 1980 per a la Casa de la Vall i rodalies. Per la banda de baix hauria quedat així. Però és que per dalt la idea no era menys visionària: l’arquitecte català preveia un edifici administratiu de nova planta en lloc de la casa del Benefici, a l’altre costat del carrer de la vall, on avui hi ha l’aparcament, un parc amb terrasses ondulades amb  museu i arxiu nacional a sota i, atenció, un nou Consell General d’aires medievalitzants enfilat sobre el roc. Tot això tampoc no va passar dels plànols, i descomptat l’impacte visual, hauria resolt amb quatre decennis d’antelació uns quants problemes que encara tenim pendents, començant pel museu, i ens hauríem estalviat el patracol del nou Consell General inaugurat, aquest sí, el 2011.

Si en parlem avui i aquí és perquè Mas Tulla és l’últim descobriment d’Enric Dilmé, infatigable vindicador de l’arquitectura de la segona meitat del segle XX, sense dubte la menys coneguda i per això mateix la pitjor valorada entre nosaltres. Un arquitecte, Mas Tulla, fins ara quasi desconegut per aquí dalt –que aixequi la mà qui n’havia sentit a parlar– tot i que probablement molts lectors han estudiat en aules per ell concebudes i projectades. Ell és el pare del col·legi Sant Ermengol (1966), de l’escola Sagrada Família (1968) i del col·legi Janer (1969), així que també el podem considerar parcialment responsable de les penes i els treballs, també de les alegries, que hi han experimentat les generacions d’estudiants que s’han succeït per aquests tres centres educatius. 

Només atribuir-li aquestes tres escoles ja seria una notable notícia arquitectònica perquè fins ara, diu Dilmé, se n’atribuïa erròniament la paternitat al també català Josep Canela Tomàs, que va deixar una extensa obra entre nosaltres –des de la clínica Meritxell fins a l’antiga seu de l’STA i l’edifici de bombers a la capital–  i que també va projectar per encàrrec del Consell la xarxa d’escoles espanyoles i franceses. Però ni el Sant Ermengol, ni el Janer ni la Sagrada Família. El cas és que Dilmé, que ha buidat el fons de l’arquitecte català dipositat a l’arxiu municipal de Gelida, n’ha exhumat una dotzena més de projectes, entre els que efectivament van veure la llum i els que es van quedar al paper. Dels primers, Dilmé en destaca amb entusiasme un bloc d’habitatges –avui, essencialment oficines– en un punt estratègic de la capital: la cantonada entre Meritxell i el carrer de la Unió (1971). Un edifici d’estirp racionalista, integrat per franges superposades i que constitueix, assegura, “un dels més interessants de la segona meitat del nostre segle XX”. Saber-ho ajuda a mirar-lo amb uns altres ulls i que no passi tan desapercebut com molt probablement els havia passat fins ara.

També és seva l’anomenada central telefònica “sord-muda” aixecada el 1966 a la plaça de la Germandat laurediana, avui seu d’Andorra Telecom i en què molt possiblement s’hauran fixat per la façana cúbica que juga amb les simetries (i les trenca). Mas Tulla va repetir concepte a la Massana, pràcticament el va calcar. Seu era també el projecte del desaparegut hotel Sasplugas, a la Creu Grossa (1966), i atenció sobretot a altres ocurrències que Dilmé ha documentat i que també es van quedar finalment al calaix de les bones intencions. Per ambició, per impacte i també per la transcendència que hauria tingut, comencem pel projecte que va presentar al primer concurs per al nou santuari de Meritxell, convocat el 1972, un any abans del devastador incendi, i que van guanyar Charles Cervelló i Zygmund Knyszewski amb un projecte que va ser finalment descartat. Mas Tulla hi concorria amb un temple de planta circular i campanar central que evoca, diu Dilmé, les construccions de papiroflèxia. Se n’han conservat plantes i alçat, i si aquest Meritxell que no va ser ja és curiós, no ho és menys el projecte de “restaurant folklòric amb pista de ball”, capacitat per a 900 persones, pista de ball de 70 metres quadrats i barra de set metres de llargada que hauria substituït la Rotonda. Tampoc va veure la llum.