Obrirà l’any amb un text híbrid d’Albert Pijuan, últim premi de la Crítica, i al març, ‘Muertos, ¿quién os ha muerto’?

Ho havíem avançat setmanes enrere: Medusa té coll avall la traducció al castellà de Morts, qui us ha mort?, el supervendes d’Iñaki Rubio, i ja li ha posat data: serà a finals de març, a temps de la carrera de Sant Jordi i en el que ha de ser la campanada editorial de l’any, per poc que s’acosti a la recepció que li van brindar crítica i públic quan es va publicar en català.

Però abans dels Gastons hi haurà molta i bona teca. Per començar, un curiosíssim text del barceloní Albert Pijuan (1985), una de les últimes sensacions de la literatura catalana i premi de la Crítica 2021 amb Tsunami, de qui el segell que capitanegen David Gálvez i Oliver Vergés publicaran el 30 de gener Per què no repensem el canibalisme? Amb torna, perquè el volum es completa amb Una proposta modesta, mena de pamflet en què ni més ni menys que Jonathan Swift –sí, el de Els viatges de Gulliver– disserta sobre tan suculenta temàtica. La del canibalisme, per si s’han perdut.

Pijuan, que a Tsunami especulava amb la vida estupenda, cínica i prescindible de tres cadells de l’alta burgesia catalana –fills de nissaga hotelera amb tentacles per tot el món, no assenyalarem ningú–, planteja en aquest text inclassificable la suggerent idea del títol: seria possible reinstaurar el canibalisme en la societat occidental? Però ho fa no com qui imagina una distopia macabra, sinó analitzant amb una lògica racional, per no dir-ne mercantil, totes les implicacions, des de la producció i els (diguem-ne) problemes de distribució, fins al marc legal i naturalment els antecedents històrics. 

Per què no repensem el canibalisme? no és ben bé una novel·la, perquè tot ell és un discurs que el narrador endossa a l’audiència, però es pot col·locar a la lleixa de la ficció especulativa, i aquí és on lliga amb la sàtira de Swift, de la qual convé dir-ne el títol complet per captar-ne la intenció: Una proposició modesta per impedir que els nens de persones pobres siguin una càrrega per als seus pares o per al seu país. El parentiu és evident i als editors els va faltar temps per proposar-li a Pijuan arrodonir la criatura amb aquest extra, en la línia –si recorden– de En la quietud del màrmol, de Teresa Wilms Montt, que van acompanyar d’un epíleg de Vicente Huidobro, quasi res. Va dir que sí, naturalment. Qualsevol s'hi nega.

Dona, jove  dietarista
Aquesta proposta inclassificable, per no dir marciana per als paràmetres de la literatura catalana, arribarà el 30 de gener a les llibreries, i al març, Muertos, ¿quién os ha muerto? Entremig, una altra raresa que Gálvez i Verges s’han tret de la màniga i una altra atrevida aposta de Medusa: Dietari sentimental, el debut literari de la periodista barcelonina Júlia Bacardit (1991) i que és exactament el que promet el títol. Bacardit hi passa revista a la vida familiar, sentimental i professional d’una dona en la trentena, ella mateixa, un gènere –el del dietarisme, i menys encara quan l’autora és una dona– ben poc transitat en la literatura catalana contemporània, diuen els editors: “Ens agrada descobrir noves veus, publicar autors que tenen coses a dir, que poden aportar llibres que tenen sentit i que creiem que poden tenir lectors”. Pijuan  no és ben bé una aposta perquè se’l pot considerar ja un autor consagrat, però Bacardit era un meló que Medusa s’ha atrevit a obrir. Però no a cegues, perquè Gálvez s’hi va enganxar, diu, a través del pòdcast Les golfes. Va ser a partir d’aquí que la van contactar per demanar-li material, i així van anar forjant el dietari, que es publicarà al febrer.

Aquesta serà la línia de l’any 2 de Medusa, després d’un primer curs “en què en realitat no teníem expectatives concretes perquè érem absolutament nous en el mercat objectiu al qual ens dirigim, perquè el que fa l’Oliver a Anem té poc a veure amb Medusa”, diu Gálvez. El ritme de publicació serà similar al de l’estrena –quatre novetats en català, i quatre en castellà– i el repte, consolidar aquesta sensacional aventura editorial:  “No és fàcil perquè els dos mercats, el llibre en català i en castellà, són diferents, i amb quatre títols l’any no acabes de fer forat. Però creiem en el catàleg i en la idea de combinar veus noves amb altres de consagrades, amb un peu a l’Amèrica Llatina per, si cal, recuperar clàssics avui semioblidats, com ara Wilms Montt, o autors que mereixen ser coneguts, com Luis Harss. Però hem de picar encara molta més pedra i fer un esforç en la comunicació, la promoció i la distribució”.