La SAC apadrina la biografia del poeta, autor dels goigs de Sant Romà i figura avui semioblidada.

Que petit és el món! Encara no fa ni una setmana lamentàvem aquí mateix i a compte del poeta Miquel Lladó, de qui la Universitat de Lleida acaba de publicar la primera antologia, l’oblit en què havia caigut el grapat d’artistes i intel·lectuals catalans que van espetegar per aquí dalt el segon terç del segle XX, efecte col·lateral de guerres, postguerres i altres exilis de veritat. Dèiem llavors que, vint anys després del traspàs i amb motiu del centenari del seu naixement, Lladó havia sortit per fi del purgatori. Doncs bé: resulta que no en va sortir sol. El també poeta Melcior Font (Barcelona, 1905-1959), de qui molt probablement no n’hagin sentit parlar fins avui, disposa per fi d’una aproximació biogràfica, escrita per l’historiador barceloní Pau Vinyes i que la SAC presentarà el 9 de novembre a Sant Romà de les Bons.

A dreta llei, cal dir que dos columnistes d’aquest diari, Alexandra Grebennikova i Alfred Llahí, n’havien evocat els últims mesos la figura a les pàgines d’Opinió. Però fora d’això, el silenci, el desconeixement i el misteri que envoltava la figura de Font era absolut, quasi mineral. Fins ara, és clar.

El lloc escollit per a la presentació d’aquest volum profusament il·lustrat no és en absolut casual. L’aleshores jove poeta va descobrir les Bons el 1927, en va adquirir i restaurar cal Cotxa, per això encara avui es coneix com la Casa del Poeta, diu Llahí, i hi va fer estades periòdiques fins al final. Hi va venir a raure per estricta amistat, seguint la petja d’un bon amic, el també poeta, i encara més oblidat, Joan Duch i Arqués (1899-1929), que s’hi havia establert per intentar recuperar-se de la tuberculosi que se l’havia d’endur a la tomba.

El cas és que entre l’escassa obra de Font que el va sobreviure hi ha els goigs de Sant Romà de les Bons, inèdits en vida seva i que no van ser publicats fins al 1960, amb gravats de Jaume Pla i Josep Obiols, grandíssims gravadors segons Sergi Mas: “De les Bons, penya elegida, mirador i colomar...” Grebennikova recorda, en fi, com aquests goigs, musicats pel mestre Narcís Bonet, es van cantar durant uns anys per la diada de Sant Romà, fins que a mitjans 60 van ser de nou aparcats en favor dels primitius, amb lletra i música anònima.

El cert és que poca cosa més sobre l’episodi andorrà ha pogut recuperar Vinyes, a part de la molt negativa opinió que li mereixia la desídia de les autoritats locals a l’hora de protegir el patrimoni monumental i de la ressenya d’una semblança que Esteve Albert li va dedicar al número del 3 de març del 1961 de la revista Serra d’Or.

En canvi, Melcior Font, guerriller cultural ens descobreix la sensacional vida de qui el biògraf denomina molt oportunament un secundari de luxe, a l’ombra dels grans personatges de qui va ser amic, conegut o saludat, des de Josep Carner, qui, sigui dit de passada, va traspaperar l’obra poètica completa que la vídua, Magda Martí, li havia fet arribar perquè n’escrivís el pròleg: mai més se n’ha sabut res, fins a Sagarra, Josep Maria Planas, Marià Manent i Tomàs Garcés. Això, abans de la Guerra Civil espanyola i la débâcle republicana. El nostre home, que havia excel·lit als anys 20 i 30 com a poeta als Jocs Florals i com a periodista, a La Veu de Catalunya, La Publicitat i Imatge, va exercir durant la II República com a secretari personal del conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, i el va seguir a l’exili l’octubre del 1936. Per evitar els incontrolats de la FAI, que el buscaven per pelar-lo, diu Vinyes: era sospitós d’haver ajudat a fugir gent de dretes i religiosos.

A l’exili, en fi, es va reinventar com a home de cine, guionista, traductor i representant, i va freqüentar patums com Jean Renoir, Buñuel, Berlanga, Yves Montand i Simone Signoret. El volum inclou uns interessantíssims annexos amb els poemes que el biògraf n’ha pogut exhumar, i un recull d’articles de la seva etapa com a periodista. L’autor del pròleg, per cert, és Quim Torra.