Asteroide reedita ‘K. l.’ Reich’, l’obra mestra de la literatura concentracionària en català, que Amat Piniella va escriure a Sant Julià el 1946.

Torna Amat-Piniella (Manresa, 1913-l’Hospitalet, 1974). En realitat no havia marxat mai. I menys encara des que el 2019 la Universitat de Vic, la Càtedra Verdaguer i la Societat Catalana de Llengua i Literatura van inaugurar la placa que recorda i a la vegada ret homenatge a l’escriptor català, que el setembre del 1945 es va instal·lar al segon pis de la casa Ribas, al número 50 de l’avinguda de Canòlich de Sant. Feia quatre mesos, quatre, que havia estat alliberat del camp d’Ebensee, el segon d’un periple pel sistema concentracionari nazi que havia començat el gener del 1941 a Mauthausen. I a Sant Julià va materialitzar un dels projectes més portentosos de la novel·la catalana: K. L. Reich, l’obra magna de la nostra (d’altra banda, exigua) literatura concentracionària.

Si en tornem a parlar avui i aquí és perquè Libros del Asteroide acaba de reeditar-lo en castellà, amb traducció nova de trinca a càrrec d’Ignacio Martínez de Pisón. Un esdeveniment literari de primera magnitud perquè K. L. Reich figura per dret propi al més lluït de la posella de la literatura concentracionària, al costat per exemple de El largo viaje, de Jorge Semprún, i de Los cerdos del comandante, de Mariano Constante.  Posella que, d’altra banda, convé no confondre ni barrejar amb la de la literatura sobre l’Holocaust: per terrible que fos, l’experiència dels deportats polítics, com eren Amat-Piniella, Semprún i Constante, no és assimilable a la dels jueus i gitanos, a qui els nazis destinaven directament a l’extermini i que té el seu propi cànon literari, encapçalat per Levi (Si això és un home), Kertesz (Sense destí) i Frankl (L’home en busca de sentit).

Doncs sí: Amat-Piniella va escriure K. L. Reich durant els nou mesos escassos que va passar a Sant Julià. Hi va aterrar el setembre del 1945, després de passar unes setmanes a l’hotel Lutetia de París, temporalment habilitat com a lloc d’acollida per a exdeportats, per un d’aquells rars atzars de la vida: el seu cunyat era el doctor Faustí Facerías, que s’hi havia instal·lat el 1939 com tants altres refugiats republicans. De fet, l’estiu d’aquell 1939, just després de casar-se amb Maria Llaverias, Amat-Piniella i la seva esposa ja havien recalat per primer cop a Sant Julià amb la intenció de passar a França. No va poder ser, entre d’altres motius perquè va ser víctima d’una estafa perpetrada per una benemèrita i nostrada entitat bancària. Maria va tornar a Barcelona, ell va desfilar pels camps de refugiats d’Argelers, Barcarès i Sant Cebrià, i d’aquí va passar a la 109a companyia de treballadors estrangers, des d’on el gener del 1941 va acabar espetegant a Mauthausen.

També poeta: ‘Les llunyanIes’
Quan el setembre del 1945 es retroben a Sant Julià, Amat-Piniella i ka seva esposa recuperaran parcialment el temps perdut, concebran un fill i ell hi trobarà la tranquil·litat necessària per escriure K. L. Reich, que no es va publicar fins al 1963 (i en castellà, gràcies a Carlos Barral) i, atenció, Les llunyanies, col·lecció de poemes de temàtica concentracionària que va començar al mateix camp d’Ebensee, que va ordenar i completar a Sant Julià (hi va afegir quatre poemes nous: Retrobament, Tardor a la vall, Les abelles i Esperança), que no va veure la llum fins al 1990 i que ha quedat habitualment a l’ombra de la novel·la. El crític Sam Abrams, en fi, considera un fenomen poètic "únic" dintre de l’univers concentracionari de Mauthausen i un llibre “terrible, sensible, conmovedor i profund”. I nosaltres, modestament, també.

Ho deia al número que el 2010 Portella li va consagrar a Amat-Piniella i on David Gálvez, aleshores amb el barret d’investigador llibresc i va posar llum al decisiu període andorrà del nostre home. Per dir-ho clarament, gràcies a ell és difícil avui no aturar-se davant de la casa Ribas sense pensar amb certa emoció que al segon pis hi va viure Amat-Piniella.

La nova traducció d’Asteroide és una oportunitat estupenda per redescobrir un clàssic de la literatura europea. En paraules del traductor, Martínez de Pisón, “una sobrecogedora indagación acerca de los límites de la naturaleza humana que sacude desde la primera a la última página: es difícil, muy difícil, salir indeme de ella”. Com a colofó pelet trist del periple vital d’Amat-Piniella, cal potser recordar que la seva esposa va morir el juliol del 1949 (la seva vida matrimonial amb prou feines dura tres anys) i que ell mateix és un dels grans testimonis que desfilen per Els catalans als camps nazis, el megaclàssic de Montserrat Roig en la matèria.

I tot plegat, ens toca tan de la vora que sembla mentida. Com insisteix sempre que pot Claude Benet, la II Guerra Mundial, l'esdeveniment crucial, definitiu del segle XX, no va passar ni molt menys de llarg. I Amat-Piniella n'és una prova.