Si han llegit Succedanis d’eternitat –i si no ho han fet encara no sé què esperen: corrin, corrin a la llibreria– segur que s’han quedat clavats a L’univers no es va estremir. Com a mínim, això és el que li va passar a Oriol Vilella, que va tenir el privilegi de llegir la versió 0 del recul, sap per tant del que parla i que s’estrenava ahir a la Trenca com a presentador.

El cas és que, com a La Torre dels russos, Gálvez recupera a L'univers aquesta dèria tan seva de les fitxes, les relacions, les sèries, i ens endossa la col·lecció de moments que el protagonista capta al vol en els seus periples en clípol, que és l’esquelet del relat. Unes fitxes aparentment aleatòries però igualment sensacionals –fins al punt que Vilella diu que son autèntiques poesies– i que tenen l’origen en un curiosíssim experiment: fa anys, diu Gálvez, els va demanar a un seguit d’amics que li escrivissin els quinze millors moments de la seva vida. En una línia. En va recollir prou com per armar un llibre. No s’ha atrevit a tant, però a L’univers n’ha seleccionat que consititueixen no sé si ben bé un recull de poemes com diu Vilella, però que en tot cas se li assemblen molt. Si tenen curiositat –i la tindran– al final del llibre l’autor ha tingut la delicadesa de citar els propietaris dels records, que vindrien a ser una cosa així com la filla de Tyrell a Blade Runner. Sí, home, la que li cedeix la seva vida a la replicant Rachel. 

Però no ens desviem. Aquest de les fitxes és un dels secrets de Succedanis que Vilella li va anar traient a Gálvez. Un altre, i no menor, és l’estrany i metaliterari cas  de El bo de Dick Carter, un relat que va caure de la versió definitiva d’Arnes i que l’autor ha canibalitzat sense manies –si Pla ho feia i no se n’amagava, per què no ell?– i que, atenció, Gálvez ja havia publicat... com a Nota del traductor a La millor història del món, de Kipling. Òbviament, el traductor era ell. Sempre l’havia vist com a relat independent, insisteix, i per fi a Succedanis ha vist materialitzat el seu destí. 

La presentació, gairebé en família, va constituir també una professió de fe en la literatura. La que el mateix Gálvez practica de forma explícita al relat que dona títol al volum, on ret homenatge als mestres –Melville, Poe, Twain i Cervantes: “La lectura de El Quixot és enlluernadora: en surts parlant estrany”– i la no menys òbvia a Quim Monzó, de qui pren prestat (El germà) un relat per construir-ne un altre (Un persistent buit lluminós). Perquè potser sempre han tingut vostès la sensació que Gálvez era en realitat un escriptor argentí trasplantat a Nagol, oi? Doncs és així, si hi afegeixen a més un toc anglòfon. Mai no ha sigut un gran lector de literatura catalana... amb l’excepció naturalment de Monzó: “Quan el vaig descobrir veia visions. Representava un salt qualitatiu respecte de tot el que havia llegit en català fins aleshores. Era modern, fresc, rigorós... Té relats autènticament fundacionals, penso en La noia del Mehari, i per a mi és un monstre. Entenc que hi hagi lectors a qui ha acabat no sé com dir-ho, avorrint. De vegades passa, que de jove, quan tens menys referències, t’enlluernes per un autor i no veus res més enllà, i a mesura que et fas gran i en descobreixes altres, cau del pedestal. Ho entenc, però no és el meu cas amb Monzó, a qui sempre, encara avui, he considerat un model”.

Doncs ja ho saben. Succedanis, en fi, és com diu Vilella –sense faltar, és clar– un Gálvez “fàcil” i “lleuger”, sobretot si el comparem amb l’experiment que no deixa de ser La Torre dels russos: “Si agafem Arnes i li traiem la sang i el fetge ens quedarà una cosa molt maca i molt polida, que és Succedanis”. 

En el fons, no és tan fàcil ni tan lleuger. Succedanis toca del dret i del revés, des de dalt i des de baix, des de totes les perspectives possibles, un sol tema, que és l'oblit i el record, que mai no ha quedat prou clar si és una cosa que tenim o una cosa que hem perdut –ho deia Woody Allen, disculpin la intertextualitat– i que esquitxa cada pàgina del volum: la memòria de moments, de ciutats, de paraules, d’amics, de civilitzacions. Del pare. I del que en queda quan comencem a oblidar-los. Quan quasi ni els recordem.