Acaben de debutar Marc Cortès (‘Colls d’ampolla’), Eva Arasa ('L'ànima separada del cos’) i Txema Díaz-Torrent (‘Xarnego’), i ara li toca a Mercè Aznar. S’estrena amb ‘Yuriko’, més poemari que pròpiament recull de poemes: a la vegada reflexió sobre el silenci i les absències i reivindicació continguda del present. Joieta a la vista. Avui, a la Trenca (19 hores).

Si la poesia és una arma de combat, i no ho dic jo, sinó Gabriel Celaya, contra què combat vostè a ‘Yuriko’?
Contra res. Yuriko és més aviat reflexió i contemplació, hi exploro temes més personals, més emocionals. No hi expresso idees ni opinions contra res ni ningú. Peace and Love, Luengo. Peace and love. 

La seva narradora fa versos mentre treu pols a la tetera, mentre planxa la roba i mentre gasta el seu temps en altres apassionants deures de la vida domèstica. És una poeta molt prosaica.
Potser ho fa el fet d’ haver nascut amb certa predisposició natural a veure de la poésie partout i en qualsevol moment.  Tots els dies de la setmana, festius inclosos. 

Txema Díaz-Torrent en lloa al pròleg el llenguatge clar i una voluntat de parlar obertament, sense la vocació hermètica de certa poesia i de certs poetes que necessiten una pedra Rosetta per desencriptar-la.
Sí. Tendeixo a una poesia més enfocada en la imatge i la sensació que en l’ornamentació i la retòrica. No m’agrada  amagar els fets sota la boira.  Si se’n parla, de la veritat, que s’entengui. Que emocioni, evoqui, sacsegi, que et porti al silenci.

El silenci com a ideal ètic i estètic? És practicable? I vivible?
Ho és. I es pot integrar en la vida diària a través de la meditació diària, o de manera parcial, si vols. El silenci ho conté tot, el que busques i també el que no busques.

La contenció: no cedeix mai a la temptació del “magma de sucre”, i tornem a citar el prologuista. “No la facis mai, Yuriko/ una escena de ‘rota de amor por ti’/ mentre sona ‘Naima’”, diu vostè. Els excessos, empalaguen?
El que empalaga és el llenguatge florit i exagerat que s’utilitza per descriure una emoció. Emfatitzar-la fins a perdre l’objectivitat i provocar una pujada de sucre al lector. O carregar-la de metàfora fins a convertir la paraula en símbol, i el símbol en indesxifrable.

Molts haikus, un gènere que sé que a vostè li agrada, consisteixen exactament en això: símbol indesxifrable.
Sí, utilitzats com a eina de reflexió i contemplació m’omplen molt. I no cal anar als del  Japó, aquí tenim el Manel Gibert, que n’és un mestre. Quan el llegeixo no tinc la sensació de vers sobrecarregat de metàfora a la qual em referia. Hi ha maneres de simbolitzar el vers molt genuïnes, que només de llegir-ne el primer vers et commouen. A comprendre aquesta mena d’haikus s’hi arriba sobretot per la via sensorial. Parlo des de l’experiència. De vegades, massa, el llenguatge fa curt.

Homes i dones semblen condemnats a entendre’s i sobretot a desentendre’s, a trobar-se i sobretot a separar-se. Envellir per separat, que trist serà, no li sembla?
Si una cosa m’han ensenyat els anys és que hi ha una mena de nostàlgia, aquesta que tendeix a romantitzar un temps que ja ha passat i no té cap intenció de tornar que, la miris des de la prespectiva que la miris, no és gens pràctica. Ofega i paralitza. 

“La nostalgia es un burdo pasatiempo./ Vuelve a ser la que fuiste. Ve a un gimnasio,/ píntate más, alisa tus arrugas/ y ponte ropa sexy, no seas tonta,/que a lo mejor Juan Luis vuelve a mimarte,/y tus hijos se van a un campamento,/ y tus padres se mueren.” Luis Alberto de Cuenca.
Et voilà, un exemple clar.

De fet, si una cosa ens està dient la narradora és que tots estem al final sols. Solíssims. I que la felicitat és el lleu lapse de temps que hi ha entre dues solituds.
Entre les dues solituds i més enllà. I més enllà… És una actitud, una predisposició de l’esperit, la felicitat, una intolerancia a la cosa fosca i el patir per patir. Un no es pot passar la vida evitant-se. Fa molt infantil això. Més tard o més d’hora, Luengo, estem condemnats  a trobar-nos amb nosaltres mateixos. En soledat. Ara bé, si t’he de ser sincera, cada vegada ho veig més complicat: trobo molta gent gran absorbida pel telèfon mòbil, o amb la televisió com a primera companyia. Anestesiats. El que sigui abans  de sentir la soledat i tot el que ens diu.

Quina lliçó més trista per a la pobra Yuriko.
No anem bé Luengo,  no anem bé. Vol dir que no li falta vitamina D? Una mica de sol, i platja. I música. Molta música. Yuriko sap que tot passa i que tot és d’una brevetat, moltes vegades insultant. També sap que hem de ser una mica com les plantes, que romanen. Hem de saber romandre, simplement, i no infantilitzar-ho tot . 

Segons el novel·lista Frederic Beigbeder, l’amor dura exactament tres anys. Vostè, que també en porta una comptabilitat exacta, diu: “Ens vam estimar dos anys i dos minuts”. Si l’amor és per naturalesa així d’efímer, què ens queda?
La vida és un viatge ple de vicissituds, i l’amor és solament una part d’aquest. Ens queda la resta, inclosa la possibilitat de tornar a enamorar-se de nou. Els records, que sempre hi són, i hi podem entrar i reviure allò que ja no és,  ni hi és, tantes vegades com vulguem.  Al final tot queda reduït en una sensació. Tot és sensació. I la transformació també, subtil si ho vols. Després d’una pèrdua un ja és un altre.

Però vostè sabrà el que deia Woody Allen: un record és una cosa que és té? O una cosa que s’ha perdut?
Miri, jo és que soc més d’Éric Rohmer. 

“Ens va cobrir un núvol de pols/ i es va trencar una copa de vi”. Li he de demanar: què passa, quan es trenca una copa de vi?
Res d’extraordinari. Si no ets més romàntic del compte, pot ser el preludi d’una bona època. Més fecunda. Res d’extraordinari. Res. Se’n recullen els trossos de vidre i es llencen a les escombraries. Després, si vols, ves al mirall i pregunta-li què ha passat. Possiblement no et respongui, i pitjor per a ell. Coloca’t  bé la camisa, pentina’t amb les mans i surt a respirar. Potser un dia trobes la continuïtat d’aquell moment que es va trencar en una bona pel·lícula al cine, en un bon concert, en un llibre. O en el silenci, insisteixo.

Coltrane, Dhafer Youssef, Umebayashi, Rita Payés… 'Yuriko', s’ha de llegir amb banda sonora de fons? Què sona quan acabes de llegir-lo? El silenci?
No és necessari , però animo qui ho vulgui fer que no s’ho pensi. La música afegeix una capa addicional de significat i emoció. Té aquest fantàstic poder.  Cities In love, d’Umebayashi, és un complement gairebé imprescindible al poema que musica. L’eleva. Quan l’acabis, sona el María Elena de Xavier Cugat, que la vida continua, i s’ha d’anar celebrant.

Sap que Eliane Elias es va comportar al festival de jazz com una autèntica (i antipàtica) diva.
Li ho perdonem. Hem d’aprendre a mirar els gestos de les persones més enllà dels mateixos gestos. Sempre hi ha algo que no se ve ni se huele que ens porta a acturar i parlar d’una manera determinada, a vegades desafortunada. A saber quina sèrie de factors, sumats un rere l’altre i dividits per 3,9 la van fer actuar com una diva, segons la teva percepció. Que això també s’ha de tenir en compte, que tot és relatiu, i que la pròpia percepció hi té un paper predominant, en el que és relatiu.

El diví Bob Dylan, quan va veir a Encamp, no es va dignar a mirar ni una sola vegada el públic.
I jo què vol que hi faci. Res. És així, i sembla que s’ho pot permetre. 

Una dona trista sabem el que és, però, a la dona del mercat, què li passa?
Es va perdre. Es va desconnectar d’ella mateixa. Va sostenir massa temps un estat d’ànim pertorbador.
   
I a la dona del bosc?
Es va quedar atrapada en la sensació que li provocava el fet de no poder  tenir fills i va construir tota la seva vida, tot el seu aspecte, solemne i aspre, tota la seva actitud, la seva manera de caminar, i de parlar, al voltant d’aquesta sensació de frustració, de la qual no en va saber sortir i no va fer res per sortir-ne.

Les seves dones viuen, pateixen, traginen, escolten música, divaguen. Els seus homes –l’home del desert, l’home que no dorm, l’home de l’auró japonès– són ombres, gairebé fantasmes. Així és com ens veu?
Arriben a Yuriko així, sí, una mica hologràfics.  Però van ser il·lusió i amor,  després ruptura. Van ingressar a l’etapa del dol i allà van començar a fer la transció fins a convertir-se en el que són ara, absències  que d’alguna manera sempre hi són: només cal tancar els ulls per veure el sol mentre a fora està plovent, oi? Res del que ha passat per les nostres vides es pot esborrar.

Si li dic que ‘Yuriko’ és poesia essencialment femenina, se m’enfadarà?
De vegades sospito que el van batejar amb salfumant. Ho sap prou bé que les qüestions aquestes de gènere… però l’he de respondre, i ho faré. Yuriko és un poemari que mostra la complexitat de les relacions humanes i la manera com les persones poden quedar atrapades en dinàmiques emocionals com a mínim complicades. També parla de les paraules i de la importància de no aferrar-se massa al llenguatge. M'està dient que no ha llegit cap home poeta que tracti aquests temes?

Em vaig quedar en Miguel d’Ors i Enrique García-Máiquez. Intentaré corregir-me.
Faré el mateix.

Dallerès, Gibert, Colom, Caus, Arasa i ara vostè. Vivim una edat d’or de la poesia andosina: és casualitat?
En absolut. Dallerès és el degà de la poesia andorrana, la resta som més o menys coetanis i abans o després hem anat eclosionant. He sigut de les últimes, però abans hi ha hagut tots els que cita. I els que han d’arribar, encara! Té cert sentit que entre tanta gent que escriu, i cada vegada més, hi hagi també poetes. 

El prologuista, que té un ull clínic, veu en la seva poesia ecos de Mireia Calafell; jo, modestament, de Chantal Maillard. I vostè, quins ecos hi detecta?
Ni de l’una ni de l’altra.   Potser em falt perspectiva. Tot i que m’agraden, especialment Chantal Maillard, la meva poeta de capçalera durant anys. D’un temps cap a aquí soc més de sentits figurats que de metàfores. De brisa que de vent. D’ones que d’onatge. Vostè ja m’entén.

S’ha passat vint anys, vint, arreglant i polint els textos dels altres. Què és el que més li molesta d’un autor: les repeticions? La pedantería? Les pretensions? L’estil? La falta d’estil?
Sincerament? El que em molesta és haver de corregir cronometrada. La falta de temps. La mateixa falta de temps que pateixen els redactors . Que les pàgines es concentrin sempre a una determinada franja horària. Pots estar una hora sense fer res, i les dues següents t’esperen cinc pàgines de cop. La resta, ningú és perfecte. Jo tampoc. I els efectes secundaris d’escriure i corregir dintre d’un horari establert són els que són. Ben variats.

Vostè hi deu haver rumiat, com Marc Cortès, que no ho veia gens clar: què n’opina del llenguatge inclusiu?
Que va en detriment de la claredat.  Massa maquillatge. Potser és perquè no hi estic acostumada.  No hi vull rumiar més del compte. Les coses són així ara.

Si li arriba un article amb la locució “persones lectores”, el censura, com si fos una Gili de la correcció?
No. Sempre tèbia. Si no és un article d’opinió, ho canvio per lectors.  La meva reacció no passa d’aquí. Enrere ha quedat aquella perplexitat de les primeres vegades que vaig llegir coses semblants. Els temps estan canviant...