Mercè Sampietro: “No sé com ens ho fèiem, però en un 600 hi cabia moltíssima gent”

Torna la temporada de teatre a l’auditori Claror. Amb ‘La dona del 600’ i un dels grans noms del teatre i del cine espanyol. La protagonista de ‘Gary Cooper que estás en los cielos’ dona vida a la Carme, que cada nit de funció ressuscita d'entre els morts –no és la primera vegada que passa– i baixa a fer-la petar amb el vidu, entestat a construir la maqueta a escala 1:1 del cotxe de la família quan eren feliços i no ho sabien, allà als 60.

El 600 del títol és l’excusa per parlar... de què?
Per parlar d’una època i d’una família absolutament normal, amb què molts ens podem veure reflectits. I aquest és un dels ganxos de l’obra. El 600 és un personatge més dintre de la funció, pel que va significar als anys 60, la sensació de llibertat i el canvi radical que va comportar per a les famílies i la societat.

No sé qui deia que totes les famílies felices s’assemblen però que totes són desgraciades a la seva manera. Quina classe de família és, la de la Carme i el Tomàs?
Normalíssima. S’estimen molt, però la convivència desgasta. Per molt que sigui una família, tots som individus i cadascú gestiona l’amor, l’envelliment, la mort i el dol a la seva manera. Qui no s’hi veu reflectit, en aquestes qüestions?

Són temes molt greus però passats pel sedàs de la comèdia.
Exactament. Tot això en una funció senzilla, sense pretensions, molt ben escrita, amb personatges molt ben perfilats... i el 600, que és el sisè membre de la família. És una comèdia que a la vegada que et fa riure t’arrenca també alguna llagrimeta. Per molt malament que ho passis, les ganes de viure sempre s’acaben imposant.

No fem cap espòiler si diem que quan comença l’obra vostè ja està morta. Ja que ho ha tastat, com s’hi està, allà dalt?
Estupendament, estic morta però cada nit que hi ha funció em deixen baixar a l’escenari per estar una estona amb el meu marit i les meves filles i recordar el passat. És fantàstic.

A casa meva hi havia, és clar, un 600. El que recordo és que érem cinc, i quan venia la meva àvia, sis. I hi cabíem!
Aquest és un dels grans misteris, perquè a dintre d’un 600 hi cabia moltíssima gent. Molts més de sis! El 600 era sinònim de llibertat. Va revolucionar la vida de la gent normal.

La seva generació, en lloc de magdalena proustiana té un Seat 600.
Una cosa així, sí. Perquè és parlar-ne i comences a reviure aquells anys.

Perdoni, però jo la feia més del Citroën 2CV, com a ‘Gary Cooper que estás en los cielos’, que no de 600.
Efectivament!  Però això va ser per la directora, Pilar Miró, que havia tingut un 2CV i volia que el personatge que jo interpretava també en conduís un. Jo sí que vaig tenir un 600.

Els 60, hi ha qui els descriu en els tons grisos de l’últim franquisme i qui en parla com d’una època sensacional en què podies jugar a canviar el món. En què quedem?
Una cosa portava l’altra, em fa l’efecte. Veníem d’una època negra, i d’aquí les ànsies de llibertat, de democràcia, de compromís.

Li he sentit dir a propòsit d’‘@buelos’, que és la seva última pel·lícula, que no hi ha papers per a dones grans, al cine espanyol.
És que és així.

Vol dir que n’hi ha, per a 'homes' grans?
N’hi ha més, ni que sigui secundaris o papers petitons. A mi m’arriben poquíssims papers, sense anar més lluny. Però una ha de saber que les coses són així, que la nostra indústria és molt feble, que no es fan gairebé  pel·lícules que parlin de les diferents etapes de la vida, com passa a d’altres cinematografies. Aquí la poca indústria que hi ha es concentra en la gent jove.

Vostè va ser presidenta de l’Acadèmia espanyola del cine. No ho va parlar, amb guionistes i productors?
Pobres guionistes, prou feina tenen a sobreviure. I aquest és un dels problemes del cine espanyol. El guionista n’hauria de ser la peça essencial. I no ho és. En la meva opinió, la falta de bons guions es deu a la debilitat de la indústria i a la inexistència d’ajudes.

Els auguris no són prometedors. Es veu de nou confinada?
No sé què dir. El panorama és desolador. Pot passar qualsevol cosa. Només sé el que sento a les notícies i intento concentrar-me en la informació estrictament científica perquè els polítics em fan molta vergonya, en general.

Un muntatge com ‘La dona del 600’, que es va haver d’aturar arran de la pandèmia i que s’ha pogut repescar ara, resistiria un altre confinament?
Vam fer temporada al Goya, vam començar la gira i ens vam haver de confinar. Hem pogut reprendre els bolos pendents, amb molta fortuna i gràcies a l’esforç que estan fent els teatres per intentar reprogramar. Un nou tancament seria letal.

Els bolos són ara íntims, amb aforament limitat al 30%. Raret?
Al contrari, hi ha molta proximitat i és molt gratificant.