La Trenca, 10.45 hores.

–Bones, Casi, com està?

–Mira, venia a buscar la premsa, però no arriba.

–Com, que no arriba?

–La francesa, no. Des de fa quinze dies.

Doncs no. Un dels efectes col·laterals del tall de l'RN-20 és que els lectors de diaris i revistes franceses s'han quedat sense fato. Perquè encara que sembli mentida, no només queden lectors de diaris que cada matí passen puntualment pel quiosc a comprar el seu exemplar, sinó que en queden també de premsa  francesa. No tot està perdut. I jo que pensava que des que va morir el meu amic William, que sempre es passejava amb el Libération sota el braç, ja ningú no en comprava. Doncs sí.
El Casi no és l'únic. Cada setmana des de temps immemorials, diu, ell llegeix la seva ració doble: Le Figaro Magazine i Paris Match. Abans s'escapava fins a la Maison de la Presse de Bourgmadame i aprofitava per estirar les cames i dinar en algun bon resto, ja saben que el Casi és abans que res un bon vivant. Ara que n'ha fet 90-i-uns-quants prefereix estirar les cames fins a la plaça Rebés, i s'entén.

No només ell s'ha quedat sense paper. També els lectors de Le Monde, Aujourd'hui, L'Équipe i, entre els anglòfons, els del New York Times International, perquè nosaltres som molt cosmopolites. Tampoc arriben –diu la llibreteria, la meva amiga Pepi– els setmanaris d'informació general: Le Courrier, L'Express, Investir i, ja ho hem vist, Le Figaro Magazine. Tot això té encara sortida a La Trenca. No és que en venguin quantitats industrials, però una trentena d'exemplars a la setmana "cauen". Tot això s'ha acabat, de moment, i no se sap quan es podrà reprendre el servei. La paradoxa és que continuen arribant amb normalitat les revistes del cor –Point de Vue, Gala, Femme actuelle, Maxi, Nous Deux, Closer–, les de televisió –Télé Z, Télé Loisir, Téle Cable Sat– i les dedicades al món de l'automòbil –Auto Plus i Auto Hebdo. Fa una mica de ràbia, perquè qualsevol lector de premsa sap com de fotut et quedes sense la teva ració diària.

Però no ens enganyem: el quiosc és a La Trenca gairebé un servei públic. El negoci (!?) és el llibre, no els diaris, que deixen un benefici misèrrim i que segons com t'ho miris donen més feina que una altra cosa.

Qui ha patit de forma directa el tall és la Moby Dick, la llibreria francesa  que Frédéric Font regenta des de fa un lustre a l'Alzinaret. Cada dilluns agafava la furgoneta i cap al Comptoir du Livre de Tolosa a recollir els encàrrecs de la setmana (entre un centenar i mig i dos) i les novetats. Era una excursió que es podia ventilar en un matí: sortia a les 5 de la matinada i a l'hora de dinar ja tornava a estar a la llibreria. Però això, és clar, era per la ruta natural: Hospitalet-près-l'Andorre, Mérens , Acs, Luzenac, Tarascon i Foix. La ruta alternativa per Quillan duplica les dues hores i mitja de l'itinerari habitual: "Vaig estar rumiant com ho feia, i esperant les novetats, a veure si era cosa de dies o de setmanes. Ara que sembla que serà cosa de mesos, he optat per contractar un transportista. Ja he estat dues setmanes sense servir encàrrecs i no puc esperar més. Dilluns confio que m'arribarà la primera remesa".

Tot això té un preu, és clar, que ell no té intenció de repercutir als llibres. Des del començament va prendre la decisió de mantenir el preu fix que a França  tenen els llibres des de l'època de Jack Lang –avui esquitxat per la trama Epstein– i no pensa canviar ara d'idea. I això que podria, perquè com a llibreria extraterritorial no està sotmesa a aquesta estupenda constricció. Ha tingut sort, admet, "perquè ara és temporada baixa, si arriba a passar al setembre o al desembre sí que m'hauria fet mal".

Així que la setmana que ve podrem tornar a desfilar per la Moby Dick, amb les novetats acabades de sortir del forn. Les més sol·licitades són ara mateix Le chat du jardinier, la nova novel·la del supervendes Thomas Schlesser (Les yeux de Mona), i La fêlure, el primer assaig en solitari de Charlotte Casiraghi, la filla de Carolina de Mònaco. Però si tenen ganes de llibre, no s'hi amoïnin que a la Moby Dick en tenen un parell de milers per triar. Mentre espero que arribi el meu exemplar de Histoire sécrète des grandes radios pyrenéennes, ja m'he firat el Dictionnaire amoureux de la bande desinée. Encara hi he sortit guanyant.