Potser recorden aquella estupenda escena d’Alien: Resurrection –la quarta de la sèrie, per concretar– en què Ripley descobreix estupefacta (i esgarrifada) en un laboratori ultrasecret els embrions frustrats de clons d’ella mateixa que ha fabricat la corporació militar que talla el bacallà al segle XXIV. Doncs bé, amb el santuari nou de Meritxell passa una cosa similar, tot i que sense el toc gore d’Alien. La basílica que coneixem avui, projectada per Ricardo Bofill i estrenada el dia de la patrona del 1976, vindria a ser com la Ripley 8 de Resurrection: la que va veure finalment la llum. Però fins a arribar aquí es van succeir una dotzena llarga de projectes que no van passar dels plànols, des que el 1968 el Consell General va veure clar que calia ampliar el santuari i va encarregar a Domènec Escorsa –l’arquitecte de la desapareguda editorial Casal i Vall, que petit és el món– la urbanització de l’entorn del santuari. 

Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, ha anat exhumant tots aquests projectes, assenyaladament els que van participar en el concurs convocat el 1970, dos anys abans de l’incendi que va devastar Meritxell. També ha explicat la gènesi del de Bofill, una versió capitidisminuïda del megalòman projecte que el 1972 va presentar el mateix Bofill junt amb Oriol Bohigas, Pere Aixàs i Albert Pujal. El que no sabíem és que la primeríssima decisió del Consell, just després de l’incendi i abans de pensar en Bofill, l’arquitecte estrella del moment, va ser encarregar un primer projecte a quatre mans a Aixàs i a Pujal, a l’època els dos únics arquitectes andorrans en exercici. Va ser el desembre del 1972, i Dilmé n’ha localitzat als arxius del Consell el dossier amb croquis, seccions i perspectives. És fascinant.

El projecte, tornem-ho a dir, també es va quedar als plànols, i resulta que el que Aixàs i Pujal van imaginar era un temple d’indubtable aire contemporani –Dilmé hi intueix influències d’Aalto i de Fisac– però de proporcions molt més modestes no només que les del faraònic projecte de Bofill i companyia que creuava la vall de costat a costat, sinó també del molt més modest santuari que finalment es va aixecar: el nostre. 

Aalto i Borromini
Comencem: el projecte d’Aixàs i Pujal consistia en un temple de planta rectangular que s’havia d’aixecar, sembla, sobre la capella destruïda pel foc. A banda i banda hi anaven emergint annexos de menor alçada, i  orbitava sobre un eix orientat segons els cànons  medievals en direcció est-oest que arrencava en l’oratori ondulat de la façana posterior, sobre el qual s’havia disposat un gran cor, i que conduïa fins a l’absis. Sobre aquest absis, que els arquitectes semblen haver concebut inicialment amb forma semicircular –se’n van acabar penedint, sembla– se superposaven el cambril de la Mare de Déu, obert sobre la vall, i el campanar, i les entrades s’havien previst pels dos costats de l’oratori i pel centre dels murs laterals: “S’evidencia exteriorment el tram de l’escala que puja i el que baixa del cambril, una solució que recorda a l’emprada per Alvar Aalto a la residència Baker House del MIT (1949) però portada a l’extrem”, diu Dilmé, que afegeix que “de fet, sembla com si les escales fossin dos braços que aixequessin el cambril en el buit, i que la Verge pogués ser vista des de l’exterior a través de la rosassa. Sobre el conjunt, també com volant, se situaria el campanar. L’absis acabaria de completar la base de l’eix amb una forma que recorda una creu plantada sobre el pendent del terreny”. Dilmé veu també en les ondulacions de la façana posterior referències a models barrocs com el de l’església romana de San Carlo alle Quattro Fontane, de Borromini (1646), i tot plegat es completava amb aparcament de dues plantes sota l’esplanada del davant del santuari. L’aspecte final només el podem intuir perquè, diu, “el color gris de la perspectiva tan sols indica que es tractava d’un estudi volumètric, sense definir encara ni materials ni textures”.

Aquest projecte va tenir exactament sis mesos de vida. A mitjans del 1973 sembla que al Consell, amb el síndic Julià Reig al capdavant, li va semblar pobre i es va decantar per una cosa més monumental: va ser la baluerna visionària i disruptiva de Bofill i Bohigas, amb Aixàs i Pujal com a col·laboradors locals. El projecte es va presentar l’agost del 1974 i quan els Molt Il·lustres van veure l’abast de l’operació els devia agafar vertigen: van fer marxa enrere i de la megaestructura original només en va quedar la basílica actual amb el claustre. Bohigas, Aixàs i Pujal es van desentendre del nou projecte, i Bofill va quedar com a únic capità de bord, cosa que segurament ja li estava bé. 

El nou temple, com és sabut, es va inaugurar per la festa de Meritxell del 1976.