La cita és el 8 de setembre, el dia de la patrona, quan s’inaugurarà amb el reglamentari rebombori oficial. Però dilluns, dimarts com a molt tard, s’espera l’arribada de la nova imatge de la Mare de Déu de Meritxell, tallada amb làser en un taller d’Olot a partir de fotografies de l’original romànica, desapareguda –ja ho saben– en l’incendi del 1972, i avui mateix està previst que acabi la construcció del cambril que en endavant acollirà la talla de la Verge. Una estructura que consta de dos cilindres d’acer i un de vidre, que ahir encara no s’havia instal·lat i on es muntarà la imatge, tot plegat coronat per un sostre també cilíndric sostingut per dues columnes.
El cambril frega els quatre metres d’alçada, l’ha projectat l’estudi Pol, Nadal i Boix, i està cridat a generar –ja ho veuran– una molt saludable polèmica, perquè ha modificat de forma substancial la distribució interior del creuer del santuari. El cert és que els últims temps han anat brotant a l’interior del temple elements que semblen contradir el minimalisme del projecte original de l’arquitecte Ricard Bofill, pare d’un santuari que el 8 de setembre farà 40 anys que es va inaugurar: l’any passat s’hi va afegir un discret sagrari, a l’esquerra de l’altar central; fa dos, un faristol fix, requisit inherent al títol de basílica que el Papa li va atorgar el 2014, i el mes passat el quadrat on s’aixeca l’altar es va elevar un pam, de forma que ara l’oficiant diu missa des d’un nivell superior al dels feligresos, com passa d’altra banda en totes les esglésies.
Aquests canvis més o menys aparents, executats discretament i projectats pel mateix estudi Pol, Nadal i Boix, culminaran amb el nou cambril. ¿Calia? Sí, diu Pol; calia un setial definitiu per a la marededéu, i no la peanya provisional on fins ara es venerava la imatge de la patrona: “La pregunta era com havia de ser un cambril del segle XXI, tenint en compte a més les particularitats estructurals de Meritxell, en què l’altar ocupa l’espai central de la nau.” Es va descartar òbviament el model vuitcentista, amb l’habitacle elevat rere l’altar i al qual s’accedia a través d’unes escales: “Partim de la base que tot el santuari, dedicat a la Mare de Déu, ja exerceix com a cambril; així que el que hem fet és col·locar el setial en un punt clau del temple.”
Exactament, sobre un dels quatre quadres que Bofill va distribuir al llarg del passadís central i que constitueix el punt on conflueixen les diferents relacions geomètriques que l’arquitecte català va tenir en compte a l’hora de projectar el santuari. Una estructura que s’avé a més, i segons Pol, amb els elements decoratius i arquitectònics originals i que conté també una mena de símbols que demanen de ser descodificats: d’entrada, l’elecció de l’acer i el vidre, tot blanc, que encarnen la fortalesa i la puresa de la fe; la forma cilíndrica dels diferents cossos del cambril –quatre– s’explica perquè tots els punts equidisten del centre, on es col·locarà la patrona; i el frontal de l’estructura incorporarà un gravat de la fruita, la fulla i la flor de la gavernera, una al·legoria del miracle de Meritxell.
La pregunta és: si el mateix Bofill no va projectar un cambril per a la Verge, ¿no s’estarà traint el projecte original? Doncs tampoc, diu Pol, perquè va concebre el santuari com un tot unitari, que incloïa el nou temple i el vell; i és en aquest segon on en el seu pensament s’havia de venerar la patrona. Aquest concepte original es va abandonar definitivament amb la museïtzació del 2004, i el que s’ha fet ara és resoldre el fet extraordinari que la Mare de Déu no tingués setial. El que caldrà veure és si als feligresos els convencen, tots aquests arguments: “Sorprendrà, ho sabem, però és bo que sigui així. Tampoc els inicis de Meritxell van ser fàcils.” Ho comprovarem el 8 de setembre.