Sabíem per Enric Dilmé, que ens ho ha explicat del dret i del revés, que el projecte original que van concebre per a Meritxell Ricard Bofill i els altres quatre arquitectes comissionats pel Consell –el català Oriol Bohigas i, per part andorrana, Pere Aixàs i Albert Pujal– era una superestructura monumental, que arrencava a les ruïnes del santuari antic i que travessava la vall de costat a costat amb un viaducte que anava a morir en un amfiteatre tallat sobre Mereig. Una intervenció monumental, ciclòpia, per no dir desorbitada, que transformava radicalment el paisatge fins al punt que preveia un llac artificial per justificar visualment la presència del gran viaducte central i que avui difícilment superaria els nostres barems mediambientals. El mateix Dilmé es va entretenir a fer-ne una recreació virtual a partir dels esbossos conservats a l’arxiu del mateix Aixàs, i aquí al costat tenen el croquis que forma part del dossier del projecte que es conserva a Bofill Taller d’Arquitectura. 

Més que un projecte, allò era una visió, un somni, una quimera, que es va quedar al calaix de les bones intencions perquè Consell i Bisbat van posar seny econòmic i també ecològic. Perquè se’n facin una idea, pensin que el viaducte constava de quatre nivells –aparcament, passeig amb tallers i botigues d’artesania, bar, restaurant i serveis– i un passeig obert al nivell superior, que culminava amb un amfiteatre a banda i banda, on el santuari nou era només un dels elements del complex. El centre espiritual, sens dubte, però, no queda gens clar que en fos el rovell de l’ou. Els plànols porten data –juliol del 1974– i l’objectiu del Consell era que les obres comencessin el dia de Meritxell d’aquell mateix any –recordin que l’incendi que va devastar el santuati vell havia tingut lloc dos anys abans. No va ser així: amb el canvi de plans, Bofill es va quedar sol –de fet, sembla que era el que volia– i al gener del 1975 va presentar el projecte definitiu, molt més modest i molt més discret, sense amfiteatre ni viaducte ni llac ni torreons ni feixes ni escalinates monumentals ni columnates. El santauri pelat.

I si en parlem avui és precisament perquè dimarts en celebrem el 50è aniversari de la inauguració oficial –va ser el 8 de setembre del 1976– i perquè l’Arxiu Nacional ha exhumat el plànol del Santuari que sí que es va acabar aixecant. Un document que té el valor afegit que amb tota probabilitat era el que els arquitectes a peu d’obra consultaven per fer-ne el seguiment, si hem de jutjar pel desgast i el deteriorament fruit de la constant manipulació. De fet, el d’aquí baix forma part d’un joc de quatre plànols germans que Patrimoni vol restaurar però que hauran de competir pel vot popular –punxin aquí: https://processos.visc.ad/processes/consultapatrimoni2026– amb un rellotge de peu vuitcentista procedents de Casa Rossell i un altre joc, aquesta vegada de missals i llibres litúrgics dels segles XVII, XVIII i XIX, procedents de Sant Miquel de Prats.

Tornem a Meritxell. En realitat, el Santuati actual és tan sols la quarta versió –i probablemet la més humil– de totes les que es van projectar, i que arrenquen molt abans de la intervenció de Bofill i el seu projecte faraònic. Tot arrenca el 1968, quan el Consell va veure clar que calia ampliar el Santuari i va encarregar a Domènec Escorsa –l’arquitecte de la desapareguda editorial Casal i Vall, que petit és el món– la urbanització de l’entorn del Santuari. El 1971, dos anys abans de l’incendi, recordin, de nou el Consell va convocar un concurs per “salvaguardar, ampliar, millorar i valorar” el Santuari. S’hi van presentar tretze projectes –entre els quals, un de l’equip MAD, integrat per Pere Aixàs, Josep Urgell, Sergi Godia i Antoni Palau– i el guanyador va ser el dels arquitectes francesos Charles Cervelló i Zygmund Knyszewski. Incloïa, diu Dilmé, referències a un llac artificial i saltar de banda a banda de la vall, “idees que veurem en el projecte capitanejat per Bofill: massa concidències per no pensar que procedien d’aquest primer concurs”. I ja després de l’incendi, però abans de pensar en Bofill, va encarregar un primer projecte a quatre mans a Aixàs i a Pujal, a l’època els dos únics arquitectes andorrans en exercici. Era el desembre del 1972 i el projecte va quedar òbviament al calaix.

Per resumir: que hi va haver una quinzena de santuaris possibles, i només un va acabar veient la llum. El nostre. Vist així, és quasi un miracle.