Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Canillo, Meritxell, Dilmé, arquitectura, patrimoni, Bofill, la Comella, Pere Aixàs, Albert Pujal, Mackay, Bohigas, Martorell, Charles Cervelló, Zygmund Knyszewski
Andorra, Canillo, Meritxell, Dilmé, arquitectura, patrimoni, Bofill, la Comella, Pere Aixàs, Albert Pujal, Mackay, Bohigas, Martorell, Charles Cervelló, Zygmund Knyszewski

Meritxell: els santuaris que no van ser


Escrit per: 
A. Luengo / Croquis del projecte orignial del santuari, amb pont un travessava la vall de costat a costat, escalinata, amfiteatre i llac artificial (Il·lustració: Fons Pere Aixàs / ‘El nou santuari de nostra senyora de meritxell’ (Enric Dilmé).

Enric Dilmé reconstrueix la prehistòria del nou santuari i exhuma els projectes que van precedir al definitiu de Bofill.

Dèiem l’altre dia, i a compte del “centre urbà” que a finals dels 80 el Comú de la capital va encarregar a Ricardo Bofill, que la història del nou santuari de Meritxell –l’obra magna de l’arquitecte català en aquest racó de món nostre– era prou coneguda. I ho dèiem amb l’alegria i la precipitació dels ignorants: Enric Dilmé acaba de reconstruir la prehistòria del santuari en una altra de les estupendes, imprescindibles monografies que consagra a l’arquitectura del nostre segle XX. I la conclusió -una de les moltes i molt suculentes conclusions, vaja- és que l’aspecte actual és tan sols l’últim estadi d’un llarg itinerari que arrenca quasi dos anys abans de l’incendi que va arrasar Meritxell -ja saben, la nit del 8 de setembre del 1972– i que inclou mitja dotzena de projectes finalment desestimats. Fins i tot la molt il·lustre intervenció de... Salvador Espriu!

Doncs es veu que el poeta tenia vel·leïtats arquiectòniques i que, consumada la catàstrofe, va escriure una carta al Consell General on es permetia aportar la seva opinió sobre com s’hauria de reconstruir: “Cal al meu entendre refer-lo prescindint del tot del record del vell edifici. Jo aconsellaria de seguir les tendències de la més nova i noble arquitectura però sense exageracions ni estridències genialoides i demagògiques i tenint molt en compte l’ambient, el paisatge i el sentit de continuïtat històrica andorrana”. Espriu fins i tot suggeria els noms de l’arquitecte –Antoni de Moragues, a l’època degà del Col·legi d’arquitectes de Catalunuya– i dels escultors que hi havien d’intervenir: Subirachs, d’una banda, i de l’altra –atenció– Sergi Mas, que s’encarregaria de la reproducció “exacta, fidelíssima de l’antiga imatge per dissort cremada”.

La proposta d’Espriu es va quedar al calaix, com és obvi, i no va tenir cap influència en el nou santuari més enllà de recollir la idea que la reconstrucció s’havia de basar en un llengatge digem-ne contemporani. En canvi –i aquesta és una de les moltes i sensacionals revelacions de Dilmé– sí que hi va tenir certa incidència el concurs per “salvaguardar, ampliar, millorar i valorar” el santuari convocat a principis del 1971 pel Consell, sota el mandat del síndic Francesc Escudé. S’hi van presentar tretze projectes –entre els quals, un de l’equip MAD, integrat per Pere Aixàs, Josep Urgell, Sergi Godia i Antoni Palau– i el guanyador va ser el dels arquitectes francesos Charles Cervelló i Zygmund Knyszewski. Incloïa, diu Dilmé, referències a la creació d’un llac artificial i saltar de banda a banda de la vall, “idees que veurem en el projecte capitanejat per Bofill: massa concidències per no pensar que van ser traspassats d’aquest primer concurs”.

El que queda de Meritxell

És evident que ni el llac ni el pont que havia de saltar Mereig es van acabar construint. El cas és que la primera pedra del nou santuari, ja sota la direcció exclusiva de Bofill –tot i que el projecte el firmava el seu pare, Emilio, perquè com és sabut ell no tenia el títol: privilegis d’arquitecte estrella– es va posar oficialment la diada de Meritxell del 1974. Però entre el 8 de setembre del 1972 i aquell dia havien passat moltes coses. La primera de totes, que el síndic Julià Reig –al càrrec des de desembre del 1972– va encarregar la redacció d’un projecte de reconstrucció a un equip format pel Taller de Arquitectura de Ricardo Bofill, l’estudi MBM –Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay– i, per part andorrana, Albert Pujal i, de nou, Pere Aixàs. Se’ls demanava de “respectar les ruïnes del Santuari i proposar una arquitectura nova que representi un monument arquiectònic del nostre temps dins la línia d’austeritat que caracteritza l’estètica de les Valls”.

El primer resultat tangible va ser la memòria, datada l’agost del 1973 i que conceptualment preveia, és clar, un cambril per a la patrona, però també un àmbit més granper a les celebracions litúrgiques, una esplanada a l’aire llire, espais per a les reunions del Consell General i instal·lacions perquè els consellers i convidats hi poguessin pernoctar, menjadors, hostaleria, amfiteatre i, atenció, la seu del futur Institut d’Estudis Andorrans, amb auditori, biblioteca, aules i tallers. Tot això s’havia de traduir en un complex arquitectònic que des del santuari salvaria la vall a través d’un carrer-pont, dos viaductes i una escalinata que conduiria en una monumental amfiteatre popular. I al fons, el llac artificial: “Es volia traçar nua potent marca en el territori, una línia de costat a costat de la vall sobre la qual s’arrengleraven un seguit d’equipaments”, conclou Dilmé.

Un any després, el 7 d’agost del 1974, el Consell donava llum verd al projecte, i immediatament després, tant els andorrans com MBM abandonen la nau. En endavant, la capitanejarà Bofill en exclusiva, segons el projecte definitiu, que data del gener del 1975 i que de tot el conjunt monumental –pont, amfiteatre, llac...– només conservarà el santuari. Entremig, en fi, també van quedar descartats altres dues propostes: una, de l’arquitecte asturià José Vigil i impulsada per Maria Reig, amb una església que es tancava –diu Dilmé– “amb una curiosa cúpula retràctil que recorda molt a les que anys després intentarà Calatrava”. L’altra, de l’aparellador Joan Ignasi Raduan, “d’evidentíssimes reminiscències gaudinianes”.

Fascinant. Oi? Doncs el detall de tot plegat, aquí: http://www.enricdilme.com/node?p=blog&post=?q=ajax_blog/227

 

Andorra
Canillo
Meritxell
Dilmé
arquitectura
Patrimoni
Bofill
la Comella
Pere Aixàs
Albert Pujal
Mackay
Bohigas
Martorell
Charles Cervelló
Zygmund Knyszewski
La teva puntuació: 2. Número de vots: 647
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic