Mig miler de peces van sobreviure a l'incendi que la matinada del 9 de setembre del 1972 va arrasar el santuari canillenc, inclòs un fragment del reconditori de la marededeu romànica.

La talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell va desaparèixer, calcinada i cal suposar que reduïda a cendres, la matinada del 9 de setembre del 1972, víctima principalíssima del devastador incendi que va arrasar el santuari. Això, és clar, si hem de creure la versió oficial que atribueix l’incendi al mal estat de la instal·lació elèctrica i que afirma que de la talla no en va quedar ni rastre. Ja saben que existeix una versió alternativa –que sostenen des de Sergi Mas fins a Erik el Belga, atenció– segons la qual l’incendi va ser una cortina de fum per robar precisament la imatge romànica. Però d’això ja n’hem parlat altres vegades i no hi ha novetats. El que probablement vegin avui per primera vegada són les úniques restes de la talla del segle XII que van sobreviure a l’incendi, que s’han conservat a la reserva de Patrimoni i que per primera vegada veuen la llum en l’última i suculenta Peça del mes que ha publicat el servei.

Les tenen aquí al costat i es tracta de la part posterior del tronc de la Mare de Déu, on hi havia el reconditori. Pere Canturri, a l’època director del Servei d’Arqueologia del Consell General i que es va passar les setmanes següents a l’incendi recollint, identificant i inventariant-ne les restes, deia a l’informe oficial que “sembla segur que fou localitzada l’espatllera on existia la tapadora que la imatge tenia per tancar en un espai buit de l’interior les relíquies”. No s’ho esperaven, oi? La mala notícia, afegeix, és que “en no haver estat obert mai aquest reliquiari fa que tampoc puguem tindre justificació exacta de la forma que per la part interior, que és la més conservada, podia tenir la tapadora. Tanmateix tot sembla inclinar-se a confirmar que pertanyi aquest tros a la imatge esmentada [la talla romànica]. També semblaria que poden ser d’aquesta un tros de barró, més o menys arrodonit, que podria pertànyer als muntants del tron on seia la Verge”.

Així que Canturri, home poc donat a l’especulació gratuïta, tenia bastant coll avall que les restes eren de la talla mariana. Cal dir que l’arqueòleg Eudald Guillamet, a l’època estudiant en pràctiques que va ajudar Canturri en la ingent feina de recuperar les restes del naufragi, ho descartava en una entrevista recent perquè, deia, “les mides no coincidien”. En qualsevol cas, no diguin que no és emocionant pensar que l’ànima de la marededeu romànica sobreviu en aquests fragments informes de pi carbonitzat.

El millor de tot és que juntament amb la suposada tapa del reconditori es van recuperar mig miler més d’objectes  litúrgics i devocionals, ornaments i parts de l’estructura, com un fragment de la pintura mural dels murs interiors del santuari, obra de Josep Oromí (1866). La part del lleó la constitueixen 248 medalletes, 39 cendrers i 24 monedes commemoratives que es venien com a record, però es van salvar també, en tot o en part, una safata de canadelles, quatre candelers d’altar, un calze de plata del XVIII i un altre del XIX, un copó també de plata i també del XIX, cinc casulles, dotze estoles, quatre mantells, sis corporals i, és clar, les dues campanes de l’espadanya que avui tornen a exhibir-se al santuari reconstruït. Dels 490 fragments, tan sols una desena es van catalogar com a objectes “indeterminats”, i set més se’ls va despatxar com a “fragments de carbó”. Tota la resta es va identificar amb més o menys certesa. I entre els més curiosos –reconditori de banda– hi ha el que Canturri descriu com “un tros de fusta mig carbonitzat que, per mida i forma, ens va cridar l’atenció. Els bombers l’havien recollit de sobre l’altar, on hi havia el retaule gòtic dedicat a Santa Anna. Una vegada estudiat vam veure que corresponia a la imatge gòtica de la Verge que es venerava en aquest altar. Entre els carbons hi vam trobar també restes de la corona que duia”. És la famosa soca de la marededeu gòtica. A Sergi Mas li cridava l’atenció que justament la gòtica hagués sobreviscut mentre que la romànica s’hagués volatilitzat. Tant Canturri com  Guillamet insisteixen que una soca vella, seca i buida és altament combustible i que no té res d’estrany que quedés reduïda a cendres.

Es va salvar de la catàstrofe, en fi, la corona de la marededeu romànica, sufragada per totes les parròquies i amb què es va coronar el 1921 la Verge: mossèn Ramon Rossell la va retirar després dels oficis, com feia cada vespre, i la va entregar a Pura Serra, que s’encarregava de custodiar-la.