Diari digital d'Andorra Bondia
Maqueta del projecte amb què Josep Brugal va participar el 1971 al concurs convocat pel Consell General per ampliar el santuari; dos anys després, amb l’incendi de Meritxell, se’n va convocar un segon.
Maqueta del projecte amb què Josep Brugal va participar el 1971 al concurs convocat pel Consell General per ampliar el santuari; dos anys després, amb l’incendi de Meritxell, se’n va convocar un segon.
Perspectiva similar del santuari segons el projecte de Bofill (1973): un aire el tenen, només cal fixar-se en el campanar i el claustre.
Perspectiva similar del santuari segons el projecte de Bofill (1973): un aire el tenen, només cal fixar-se en el campanar i el claustre.
Reforma de l'arxiprestal de Sant Esteve (1962), la segona gran obra de l'arquitecte barceloní a Andorra.
Reforma de l'arxiprestal de Sant Esteve (1962), la segona gran obra de l'arquitecte barceloní a Andorra.
Brugal es va estrenar entre nosaltres amb la seu de la Caixa d'Estalvis a la plaça Rebés de la capital, acabada d'urbanitzar. La va projectar a quatre mans amb Adolf Florensa, l'arquitecte del Rosaleda (1958).
Brugal es va estrenar entre nosaltres amb la seu de la Caixa d'Estalvis a la plaça Rebés de la capital, acabada d'urbanitzar. La va projectar a quatre mans amb Adolf Florensa, l'arquitecte del Rosaleda (1958).

Meritxell: qui va copiar qui?


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Família Brugal / Fons Florensa (COACC)

Enric Dilmé exhuma el projecte per al santuari canillenc de l’arquitecte barceloní Josep Brugal, ‘pare’ de la reforma de Sant Esteve i coautor de la seu de la Caixa d’Estalvis, amb un claustre i un campanar que recorden sospitosament el que Ricardo Bofill va acabar aixecant el 1973.

Explica Lluís Brugal que quan el Consell General va seleccionar el projecte presentat per l’equip de Ricardo Bofill per reconstruir el santuari de Meritxell, arrasat per l’incendi la matinada del 8 de setembre del 1972, el seu pare va agafar una emprenyada tan monumental que va arreplegar el material amb què ell mateix s’havia presentat al concurs i el va llençar a les escombraries. Sostenia que Bofill (inicialment al capdavant d’un equip que completaven Oriol Bohigas, per part catalana, i Pere Aixàs i Albert Pujal, per part andorrana) li havia manllevat idees que anaven més enllà de la legítima inspiració, influència o diguem-ne intertextualitat. Vaja, que a Josep Brugal (Vilafranca del Penedès, 1911-1999) li faltava un mil·límetre –o més aviat li sobrava– per afirmar obertament que Bofill li havia copiat el projecte. Home, es demanarà el lector, com li podria haver copiat la idea si concorrien al mateix concurs? Doncs perquè Brugal es referia al projecte que ell mateix havia presentat al concurs del 1971 per ampliar el santuari, el primer que va convocar el Consell i dos anys abans que es cremés. S’hi van presentar tretze equips, entre els quals no figura Bofill. Brugal, sí. I és aquest projecte del 1971 el que ell sostenia que li havien robat.

La història, que havia quedat en la intimitat de la família, va arribar a les oïdes d’Enric Dilmé, aquí, ja ho veuen, amb el barret d’historiador. No hi havia manera humana de comprovar les sospites de l’arquitecte perquè als arxius del Consell no es conserva cap dels esbossos ni dels projectes del 1971. Només els resums “concisos” dels guanyadors –entre els quals, per cert, tampoc no hi figurava Brugal. Fins que el fill i el net de l’arquitecte van exhumar als arxius familiars la sensacional fotografia d’aquí dalt: la maqueta perduda del santuari!

Segur que ja hi han percebut cert aire de déjà-vu. I tant, que sí. El claustre rectangular i la torre del campanar no direm que són idèntics als que finalment es van aixecar seguint la idea suposadament visionària de Bofill, però s’hi assemblen sospitosament, i Dilmé això ho constata. Es va inspirar el pare del Teatre Nacional de Catalunya i del conjunt residencial de Walden 7, per citar tan sols dues de les seves obres més conegudes, en el projecte d’un arquitecte aleshores en el clímax de la seva trajectòria? No és en absolut descartable perquè, diu Dilmé, “moltes de les idees dels premiats en el concurs previ [el del 1971] van ser recollides per l’equip de Boihgas, des de la formació d’un llac a la incorporació de l’altre costat de la vall al projecte”. L’una i l’altra figuraven a l’esbós inicial, i n’hem parlat aquí mateix en altres ocasions, però van caure del projecte final: imaginin un viaducte creuant de banda a banda la vall. Tot plegat fregava la megalomania i entre el Consell i el bisbat van acabar posant seny. En qualsevol cas, Brugal ho tenia clar: el claustre i el campanar de Bofill eren els seus.

Cal recordar que el de Meritxell, a banda que es va quedar al calaix de les bones intencions, no va ser l’únic ni el primer ni molt menys el més conegut dels projectes andorrans de Brugal. Molt probablement, vostè, lector, haurà passat avui o hi passarà un dia d’aquests, per la seu central de la Caixa d’Estalvis, projectada el 1958 i aixecada a una plaça Rebés que s’acabava d’urbanitzar. Curiosament, la firmen a quatre mans amb Adolf Florensa, el pare del Rosaleda, que havia sigut a més professor seu. L’altre és la gran reforma de l’arxiprestal de Sant Esteve, a la capital, que data del 1962 i que va transformar radicalment el temple, girant-ne l’orientació 90º i afegint-hi una nova capçalera i el porxo d’entrada als peus de la nau, que mai havia estat oberta a la plaça Benlloch.

Andorra
Canillo
Meritxell
santuari
Burgal
Bofill
Dilmé
Aixàs
Pujal
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic