Si s'han fixat, segur que sí, en les fotografies antigues de Meritxell, i per antigues hem d'entendre-hi anteriors a l'incendi del 1972, veuran que just davant de la porta del santuari vell hi havia plantada una magnífica creu de ferro colat. Diu Robert Lizarte, aquí amb el barret de cap de Cultura de Canillo, que la peça va sobreviure a l'incendi però que després, en un moment indeterminat, es va trencar en vuit fragments que avui es conserven al magatzem de Patrimoni. I que per això mateix només els més veterans tenien fins avui memòria viva d'aquesta creu. Una creu que, segons sembla, s'aixecava al primitiu cementiri de Meritxell, que com era habitual envoltava l'església a la qual estava adscrit, i que va ser fosa en ferro colat cap al 1850 per la foneria J. P. V. André de París, una de les més prestigioses de l'època.

Doncs bé: si pugen avui a Meritxell, i si no ho fan avui amb tota seguretat ho faran dilluns, es trobaran en un lateral de la placeta del santuari vell una germana bessona de la creu original. No és la mateixa, però va sortir de la mateixa foneria parisina i és idèntica en tots els sentits -proporcions, iconografia, material- excepte en un: la nostra només estava gravada per una cara, i aquesta ho està per les dues. Procedeix del cementiri de la comuna normanda de Gesnes, el Comú de Canillo l'ha adquirir (3.000 euros) i restaurat, i ara la restitueix a la ubicació que havia tingut fins als anys 70. Una mica més escorada -abans estava ben bé davant de la porta del santuari- perquè quedi orientada en el mateix sentit que la finestra del claustre, que a la vegada esta alineada amb l'altar del santuari: "També toca al camí de Meritxell, i evoca així d'una banda el camí físic que porta al santuari, però també el camí simbòlic que ens ha dut fins aquí i el camí cap al futur, que continua sent Meritxell". El bisbe Serrano la beneirà dilluns, just abans de dir Missa, i juntament amb les rèpliques de les campanes del santuari vell que es van instal·lar al juliol.

Com s'ha dit, està fosa en ferro colat, pesa 70 quilos i fa 167 centímetres de llarg per 102 ample. S'ha col·locat sobre una peanya d'1,20 metres, i la iconogtrafia, de dalt a baix, inclou els símbols de la eucaristia -un calze i una hòstia consagrada-, querubins, la taula dels 10 amnaments, els símbols dels evangelistes al peu i, als braços, l'anagrama de la Mare de Deu. L'ha restaurat el restaurador català Jordi Vila Colldeforns -la descriu com una "magnífica obra d'art, amb un treball acurat i molt fi, sortida d'una de les foneries més prestigioses del moment i que ens ha arribat en un molt bon estat de conservació" i a Meritxell hi va arribar amb el gris amb què havia sortit del taller. Avui ell mateix li aplicarà una capa de pintura negra per restituir-li el color amb què apareix a les escasses footgrafies que es conserven de la primera. L'únic que falta, diu Lizarte, és un querubí: Vila en prendrà avui un motlle per fabricar-ne un exemplar i completar-ne la iconografia.

I si han arribat fins aquí, el millor que poden fer és aprofitar per pujar a Meritxell, no cal que esperin al dia de la patrona. I ja que hi son, fixin-se en les campanes: les de l'espadanya, que son les rèpliques que es van instal·lar a l'estiu, i les originals, dintre de la capella, datades al segle XIII i que son les més antigues que s'han conservat entre nosaltres. Les tindran a un pam del nas, i és emocionant tocar (si no els miren) una peça quasi mil·lenària. Paraula.