Meritxell Superstar

Fa mesos, per no dir anys, que Enric Dilmé remena amb el santuari de Meritxell, sobre el que hauria pogut ser si el Consell General no hagués fet marxa enrere i hagués reorientat el monumental projecte que l’estiu del 1973 va presentar un equip d’arquitectes comandat per Ricardo Bofill i que el mateix Consell havia aprovat. Era un patracol visionari, monumental, que transformava radicalment el paisatge adjacent en tallar perpendicularment la vall amb un eix que anava d’un costat a l’altre, amb un viaducte ciclop i que salvava un llac artificial i que s’enfilava a banda i banda per concloure en sengles amfiteatres.

És ben sabut, perquè ho hem explicat aquí mateix unes quantes vegades i de la mà del mateix Dilmé, que aquella baluerna es va quedar al calaix. Les últimes setmanes ha anat publicant al seu bloc la reinterpretació d’aquell projecte monumental a partir dels esbossos que n’ha conservat Pere Aixàs, que formava part del primer equip de Bofill juntament amb Oriol Bohigas i Albert Pujal. Eren els de Dilmé dibuixos a tinta que donaven una idea aproximada i fins ara inèdita del que havien imaginat Bofill i companyia. Però ara ha fet un pas més, amb l’edició d’un vídeo que projecta digitalment sobre la vall la intervenció que proposava l’arquitecte català. El resultat és espectacular i es faran un autèntic favor si visiten el bloc de Dilmé: hi descobriran una obra faraònica, sense parangó al nostre país i amb escassos precedents pel que tenia de modificació del paisatge: una barreja de viaducte protoromà, gran muralla xinesa i escalinata monumental amb epicentre al santuari, del qual havia d’emanar una espiritualitat de proporcions siderals, més pròxima a la grandiositat de Sant Pere del Vaticà, de les piràmides o de Stonehenge que no de les nostres humils capelles romàniques.

Però aquesta és una altra història, com ho és que una intervenció així només hauria sigut possible fa mig segle: avui seria amb tota probabilitat no ja inviable, sinó implantejable. El cas és que gràcies a les eines digitals podem comprovar avui com hauria sigut aquell Meritxell. El que tenim n’és el pàl·lid reflex, i no necessàriament millor del que s’havia plantejat originalment. Aquesta és una de les conclusions de l’animació. L’altra és més aviat un dubte: s’hauria retractat el Consell del vistiplau inicial si els Molt Il·lustres de l’època haguessin pogut veure el vídeo de Dilmé?