Fa mesos, per no dir anys, que Enric Dilmé remena amb el santuari de Meritxell, sobre el que hauria pogut ser si el Consell General no hagués fet marxa enrere i hagués reorientat el monumental projecte que l’estiu del 1973 va presentar un equip d’arquitectes comandat per Ricardo Bofill i que el mateix Consell havia aprovat. Era un patracol visionari, monumental, que transformava radicalment el paisatge adjacent en tallar perpendicularment la vall amb un eix que anava d’un costat a l’altre, amb un viaducte ciclop i que salvava un llac artificial i que s’enfilava a banda i banda per concloure en sengles amfiteatres.

És ben sabut, perquè ho hem explicat aquí mateix unes quantes vegades i de la mà del mateix Dilmé, que aquella baluerna es va quedar al calaix. Les últimes setmanes ha anat publicant al seu bloc la reinterpretació d’aquell projecte monumental a partir dels esbossos que n’ha conservat Pere Aixàs, que formava part del primer equip de Bofill juntament amb Oriol Bohigas i Albert Pujal. Eren els de Dilmé dibuixos a tinta que donaven una idea aproximada i fins ara inèdita del que havien imaginat Bofill i companyia. Però ara ha fet un pas més, amb l’edició d’un vídeo que projecta digitalment sobre la vall la intervenció que proposava l’arquitecte català. El resultat és espectacular i es faran un autèntic favor si visiten el bloc de Dilmé: hi descobriran una obra faraònica, sense parangó al nostre país i amb escassos precedents pel que tenia de modificació del paisatge: una barreja de viaducte protoromà, gran muralla xinesa i escalinata monumental amb epicentre al santuari, del qual havia d’emanar una espiritualitat de proporcions siderals, més pròxima a la grandiositat de Sant Pere del Vaticà, de les piràmides o de Stonehenge que no de les nostres humils capelles romàniques.

Però aquesta és una altra història, com ho és que una intervenció així només hauria sigut possible fa mig segle: avui seria amb tota probabilitat no ja inviable, sinó implantejable. El cas és que gràcies a les eines digitals podem comprovar avui com hauria sigut aquell Meritxell. El que tenim n’és el pàl·lid reflex, i no necessàriament millor del que s’havia plantejat originalment. Aquesta és una de les conclusions de l’animació. L’altra és més aviat un dubte: s’hauria retractat el Consell del vistiplau inicial si els Molt Il·lustres de l’època haguessin pogut veure el vídeo de Dilmé?