No n’hi ha gaires, de fotos com la d’aquí al costat: el Conxa i l’hereu del Mas del Cortal porten en processó la Mare de Déu de Meritxell fins al santuari. És el 8 de setembre del 1921: un dia històric perquè el cardenal-arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer coronava la patrona amb la corona que l’argenter barceloní Joaquim Cabot va elaborar amb la lata i les pedres precioses i semiprecioses que es va costejar amb una col·lecta popular ben pintoresca. Com recorda Robert Lizarte, aquí amb el doble barret d’etnòleg i historiador, l’entrada del llibre d’actes del Consell General del 22 de novembre del 1920 obre una “subscripció pública voluntària” i encomana “el Conseller Major de la Vall, el Sr. Cònsul y el Rnt. Ecònomo de cada parròquia” a recaptar “los diners en la forma que cregui convenient”. És a dir, en metàl·lic i també en espècie: es veu que també admetien joies de la padrina i monedes de plata en desús, que acabarien foses i convertides en la corona de dotze estrelles que des del 1921 llu la patrona.

Si en parlem aquí avui és perquè com habrà intuït el lector ben aviat commemorarem el centenari de la coronació. I per anar obrint boca mossèn Ramon de Canillo ve programant des del setembre un acte mensual –un per cadascuna de les dotze estrelles de la corona– que culminaran, és clar, el pròxim 8 de setembre. Com se celebrarà llavors tan alta cita no està del tot clar. A mossèn Ramon li agradaria guarnir la talla de la Mare de Deú que avui es venera a la basílica –una rèplica de l’original romànica, tallada amb làser el 2016– amb la corona centenària, que va sobreviure l’incendi del 1972, de seguida expliquem com, i que avui s’exposa a Meritxell Memòria.

Però tot això ja es veurà. Avui el que toca és la conferència sobre Vidal i Barraquer que la historiadora (i ex-ainista) Meritxell Mateu impartirà aquest vespre a l’auditori del Palau de Gel, amb presència –per cert– del bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives. I què hi té a veure, en tot això, Vidal i Barraquer –que no va firmar la carta dels bisbes espanyols donant suport a la Croada de Franco, que es va haver d’exiliar i que va morir el 1943 a Suïssa? Doncs que va ser ell qui com a delegat del Sant Pare, Pius X, metropolità de Tarragona (i primat de les Espanyes!) va presidir la cerimònia i va tenir l’honor màxim de coronar la Mare de Déu. No la romànica de Meritxell, que es veu que a l’època no els feia el pes i tenien relegada a un discretíssim segon pla, sinó la gòtica del Roser, que s’avenia més als gustos del moment, explica Lizarte.

Totes dues, en fi, van rostir-se la nit fatídica del 8 al 9 de setembre del 1972, en l’incendi accidental que va devastar el santuari vell. Però la corona es va salvar gràcies a la intervenció providencial de Pura Serra, la mare de mossèn Ramon, que cada nit tenia el molt sensat hàbit de pujar-la a la rectoria en previsió de qualsevol incidència. La d’aquell 8 de setembre, també, i és per això que avui no tenim la marededéu, però sí la corona.

Val a dir que la carrera per a la coronació de la Verge va arrencar el 24 de setembre del 1873, quan el Consell General va proclamar la Mare de Deú de Meritxell com a “Patrona General i especial protectora de les Valls d’Andorra des de temps immemorials”, i que la confirmació canònica del patronatge es va fer esperar fins al maig del 1914, que és quan el Consell General institueix oficialment el 8 de setembre com festa nacional. Només dues Mares de Déu catalanes van ser coronades abans que la de Meritxell: la de la Mercè, patrona de Barcelona, el 1868, i la de Montserrat, que ho és de les diòcesis catalanes, el 1881.