En espera de la museïtzació del jaciment del pati de les Monges, les campanyes se sumen... i les incògnites per desvelar. a ha d’aportar el laboratori, ni per les incògnites i sorpreses que depara. La més recent, fruit de la campanya d’aquest estiu, aquella casa de la qual els ocupants semblen haver estat foragitats: cada objecte al seu lloc, sota les runes d’una teulada que s’ensorrava i actuava com a protecció contra el temps i l’espoli. Quan va ser? Durant la guerra del francès? És la pregunta que es fa la directora de l’excavació, Carla Garrido, de l’empresa Eina. Un altre enigma, els dos forns, de cronologia  hipotèticament situada entre els segles XVI i XVII, però tècniques constructives i funcionament molt diferents.

“El jaciment és gran, té una gran mida i el paquet arqueològic arriba fins al nivell geològic, així que encara faltarien intervencions” més enllà de les cinc ja realitzades, indica Garrido. No depèn d’ella que es duguin a terme, però és la seva opinió científica. Què vol dir amb el nivell geològic? “Ja en la primera intervenció ens vam adonar que els nivells ocupacionals estan fets sobre la pedra”, explica. Així que, proposa, si continuen baixant seguiran trobant signes d’ocupació humana. “No creiem que arribaria a la prehistòria, però en realitat no ho podem saber, a menys que féssim un sondeig, i no ho tenim previst”, puntualitza. Així que la cronologia de l’ocupació parteix de l’edat mitjana, del segle XIV pel que fa a les estructures més antigues exhumades.  

L’arqueòloga, que substitueix Òscar Augé a la direcció (amb ell havia treballat en campanyes anteriors), es va endinsar en la campanya estirant del fil de les estructures derruïdes de dos forns de ceràmica. Acabar de treure’n a la llum l’estructura constructiva, com funcionaven. “Quan vaig dir que eren únics al Pirineu, volia dir que en aquesta cronologia, segles XVI o XVII,  són els únics que hem trobat, arqueològicament parlant”, precisa. Són dos forns, i això els crida poderosament l’atenció, que no estan interconnectats, però sí que comparteixen ubicació i, curiosament, en una habitació que se situa intramurs. “Això sí que és curiós perquè la bibliografia sempre parla que totes les estructures combustibles s’ubicaven fora de les zones d’ocupació; tot i que no devia ser una estança tancada, sinó alguna mena de pati”, proposa. Una altra particularitat, ho avançàvem, la tècnica constructiva diferent que presenten: un d’ells és de tipus morú (la graella sobre la fogaina està feta amb totxos ceràmics amb fragments de pissarres), el tipus que es troba fins al segle XIX, mentre que el segon està realitzat seguint una tècnica constructiva que fins ara no s’havia detectat per Catalunya i en aquesta cronologia. Es tracta d’una construcció  que seguia una tradició més antiga, ibericoromana. “És súper particular perquè els dos forns funcionen alhora, ho sabem perquè la ceràmica que en surt és la mateixa”. En tot cas, haver descobert que es mantenia una tradició constructiva tan antiga, no deixa de ser xocant, i ara hauran d’estudiar-ne les raons. “Però en tot cas, tenim a la Seu un taller amb dos forns, i això vol dir que en sortia una producció en bona quantitat”, cosa que tampoc no era tan previsible. 

Vol dir això que abastien el territori proper? Andorra per exemple? “Això també és el primer que jo em vaig preguntar”, coincideix l’arqueòloga. “A Andorra coneixem un forn, del XIX, i algun altre d’etapa prehistòrica; per produir ceràmica a gran escala calen dipòsits d’argila també grans i a Andorra diria que no se’n troben”. A banda, prossegueix, estem en un punt de frontera i no és agosarat pensar que d’aquest taller en sortís la producció per comercialitzar al territori veí. Però, evidentment, caldran estudis posteriors. 

L’altra feina prevista per a la campanya era desmuntar un mur modern, ja del segle XX, i excavar l’habitació que s’albirava a sota. “En treure les teules del sostre, perfectament conservades, vam trobar una estança que ens dona una fotografia perfecta de l’estat en què va quedar en el moment de l’abandonament”, apunta Garrido. “Sembla que no hi va haver en el temps cap mena d’espoli, així que hem trobat molt metall (monedes), ceràmica i fusta ben conservada, que sembla que siguin les bigues del sostre”. Què vol dir això? Que en el moment que van abandonar l’habitació de l’estança, va col·lapsar quasi immediatament, atès que ningú no se’n va emportar tots aquests materials, que no deixen de tenir un valor. “No sabem si està relacionat en el temps amb la Guerra del Francès, quan es va obligar als habitants de la Seu a derruir aquesta muralla, i això implicaria derruir aquesta habitació”, que no queda ben bé enganxada a la muralla, però molt propera, a uns tres metres de distància. 

Però la història l’explicaran definitivament, és clar, els treballs de laboratori, que estudiaran els materials, entre els quals la vintena de monedes que en van sortir.