És probablement una de les peces més desconegudes del nostre patrimoni a l'exili. De fet, se li havia perdut la pista des que al 1988 va tornar, per primera i única vegada, a l'exposició Andorra medieval, a la sala de Govern a Bombers. Al 2013 va reaparèixer per sorpresa: formava part del lot que l'empresari, mecenes i col·leccionista barceloní va cedir al madrileny  Museu del Prado juntament amb altres dotze peces d'èpoques medieval i renaixentista.

El Lavatori de Crist, atribuït al Mestre de Sant Esteve, datat a principis del segle XIII i que va ser arrencat el 1926 juntament amb la resta de pintures murals de l'absis de l'arxiprestal, va ser un petit pas per a l'home, però un gran salt per als andosins, que no només l'ubicàvem en el ancho, ancho mundo, sinó que per fi podíem anar-lo a visitar en les nostres escapadetes madrilenyes. Això era fins ara tot, perquè per algun motiu – no va formar part de Benvingudes a casa bostra!, la magna exposició que el 2014 va reunir a l'antiga sala d'exposicions de Bombers bona part del nostre art dispers pel món. Probablement era massa just, perquè no feia ni un any que havia ingressat al Prado. Aleshores ens vam haver de conformar amb un vídeo. No estava malament, però no és òbviament el mateix

Però tot això era fins ara. Perquè si nosaltres no anem al Lavatori, el Lavatori ha vingut a nosaltres. Com a mínim, una mica. El fresc –avui traspassat a tela, recordin– és una de les cent peces de Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany: la creació d'un mite, que fins al 28 de juny consagra a aquesta patum del romànic català el MNAC barceloní. En realitat, el Lavatori forma part de l'atrezzo, dels figurants d'aquesta estupenda exposició que recrea la vida i l'obra del "Picasso del segle XII", com s'ha arribat a anomenar l'autor de la portada en marbre del monestir de Sant Pere de Rodes, el més semblant al Pòrtic de la Glòria de Santiago (i a l'abadia benedictina de El nombre de la rosa) que va donar el romànic català, amb el permís de Santa Maria de Ripoll. Amb la diferència, important, que de Rodes només n'han quedat literalment quatre pedres.

En qualsevol cas, és una oportunitat única per contemplar de prop el Lavatori, un dels quatre plafons del cicle de La Passió que acompanyaven el Crist en Majestat de l'absis de Sant Esteve. Avui in situ no  en queda res. El bes de Judes i la Flagel·lació, recordin, van tornar dos anys enrere –previ pagament de 2,7 milions d'euros– i avui s'exposen a l'Espai Columba, i dels Improperis només en queden fragments, dipositats al MNAC. La decoració mural de l'arxiprestal incloïa també una Anunciació, a l'absidiola lateral (avui també al MNAC). 

Pel que fa al Lavatori, es tracta de l'escena de La Passió de Crist, agenollat i a punt de rentar-li els peus a Sant Pere, que posa el peu dret en una palangana. Al darrere, observant l'escena, quatre apòstols i un camàlic que li aguanta la tovallola, perquè una cosa és que rentés els peus de Pere i l'altre que algú li hagués d'eixugar les mans. La peça fa 241 per 201 centímetres i correspon al moment de transició del romànic al gòtic internacional, l'anomenat estil 1200, amb més moviment, més realisme i una notòria influència bizantina. El cicle el va arrencar el restaurador (?) italià Arturo Cividini, el prota de Strappo, la novel·la de Martí Gironell, per compte de l'antiquari barceloní Josepo  Bardolet. El lot el va adquirir el col·leccionista Ròmul Bosch, i a partir del 1934 es dispersa, com vam explicar amb detall quan vam repatriar el Bes de Judes i la Flagel·lació. 

L'exposició del MNAC és la prova fefaent que el Lavatori està en disposició de viatjar i l'ocasió perquè el ministeri de Cultura insisteixi al Prado de l'oportunitat d'una cessió, que es pogués retrobar ni que sigui temporalment amb els seus germans de Sant Esteve. Amén.