És possible que quan es topen una mata d’ortigues per la muntanya s’apartin d’una revolada i amb cert gest de disgust. Punyeteres ortigues. Normal, perquè tots recordem la vegada aquella que vam caure sobre una mata d’herbots d’aquells i ens va deixar la cama plena de pessigadetes. Doncs sàpiguen que a banda de pessigar, la Urtica dioica, quin nom tan ben trobat, la utilitzaven les nostres rebesàvies, sàvies com eren, per netejar i depurar la sang, per aplicar als grans i a les picades d’insectes. Això, sota la forma d’aigua d’ortiga. Però és que a més, també se’n podien fer cataplasmes –potingues, vaja– per curar mals d’ossos i, barrejada amb alcohol, fins i tot podia fer feina contra la caspa.

Segur que després d’això es miraran la humil ortiga amb altres ulls. Doncs bé, el de les herbes remeieres és un dels set apartats del portal culturapopular.ad que avui estrena l’Arxiu d’Enografia del ministeri de Cultura. Es tracta d’un espai virtual, a falta d’un espai físic, que pretén erigir-se en “punt de trobada, de reflexió i de difusió de les manifestacions de la cultura popular i de les tradicions”, diu la directora de Patrimoni Cultural, Isabel de la Parte: “El conjunt de coneixements, pràctiques, tradicions, celebracions i expressions artístiques que una comunitat transmet de generació en generació, que formen part essencial de la identitat col·lectiva i que són un reflex de la manera com les persones s’han relacionat històricament amb el territori, l’entorn i  la societat”.

A banda de les ortigues, entre les herbes remeieres també hi figuren l’àrnica, de propietats antiinflamatòries; la salsafraja, utilitzada com a digestiu i ideal per a després d’un àpat copiós, “perquè ho farà pujar o ho farà baixar”; el saüc, que cru pot ser tòxic però ideal per fer-ne bunyols, amb la flor, i confitures o melmelades, amb les branques; i el timó o farigola, desinfectant universal abans del Betadine. 

Cançoner descregut
Hem començat amb les herbes remeieres perquè és potser l’últim en què pensem quan parlem de cultura popular, i perquè n’hi ha moltes més manifestacions a banda de les falles i de l’Ossa, probablement les més conegudes avui, totes dues beneïdes per la Unesco, i figuren a l’apartar consagrat al Patrimoni festiu, al costat de la benedicció de vehicles de Sant Cristòfol, la Crema del Mai, el Carnaval, els Encants de Sant Antoni, les caramelles, els reis, el Roser, els aplecs (de Meritxell i de Canòlich) i les festes majors. A Teatre tradicional hi trobarem els Pastorets lauredians i el Pessebre Vivent d’Escaldes; a Llegendari, el buner d’Ordino, el Roc del Llunci, l’argolla de Fontargent, La Creu dels Set Braços i la lluita de Setúria, totes amb il·lustracions de Xavi Casals, i tenim també Tradicions ramaderes (concurs de gossos d’atura de Canillo i fires de bestiar de la capital, Ordino i de nou Canillo) i Art culinari, que ha seleccionat mitja dotzena de plats (coca masegada, allioli de codony, trinxat, civet i escudella, no s’entén per què no hi ha la cristina de Reis) d’entre els prop de 400 del receptari tradicional.

I hem deixat per al final el Cançoner popular, inspirat en la missió que Palmira Jaquetti i Maria Carbó van fer el 1925 per terra andosina l’any 1925 i per compte de l’Obra del Cançoner Popular. De moment hi ha només un tastet simbòlic d’aquest corpus entranyable, tres peces titulades Jo vai i vinc, Sota l’olivera i Josep balla la Dinguilindaina, la nostra preferida, amb veu de Laura García i acompanyament a la guitarra de David Font: el Josep del títol és el fuster de Natzaret, ja saben, que en aquesta versió lliure i pelet punki de la vida familiar de Jesús no sembla gaire content quan Maria li diu que està embarassada (i que el culpable és l’Esperit Sant).