Al taller d’Engordany, on el galerista Benjamin Sebban ens ha citat no hi cap ni una agulla. Ens fa deixar les motxilles a terra i desfilem en fila índia pel minúscul passadís que queda entre les taules, abarrotades d’obres, i les parets, on s’acumulen els marcs usats que la seva dona reaprofita per construir artesanalment, un a un, els de les peces que s’exposen a la Modern Art, la galeria que fa dos anys van obrir al carrer Doctor Nequi de la capital. De sobte, en treu un i ens fa mirar l’etiqueta enganxada al dors: “La dormeuse au miroir, 1932”. No els impressiona, oi?

Resulta que aquell tros de fusta pel qual difícilment ens hauríem molestat a ajupir-nos si l’haguéssim trobat al carrer, al costat d’un contenidor, va protegir una vegada un Picasso no precisament menor. Sebban el va rescatar d’algun antiquari que se’n volia desfer i ara el té al taller esperant destí: “Cada marc té la seva història, documentada en les etiquetes que els galeristes enganxen a la part del darrere. Per a mi, és fascinant”.

Segurament no s’ho havien parat a pensar mai, però existeix un mercat de marcs antics als quals Sebban i la seva dona confereixen una segona vida. Pura economia circular aplicada a les arts plàstiques. I Picasso no és una excepció. Ben a la vora esperen un Max Ernst, un Morandi, un Chirico, Miró, Degas, fins i tot una relíquia –aquesta, anònima– del XVII espanyol. Allargo la mà i toco aquella fusta sagrada, a veure si se m’encomana alguna cosa dels seus antics inquilins.

Però no hem vingut a parlar de marcs, sinó de 100 anys de pintura andorrana, que obre divendres a la Modern Art i que fins al 6 de novembre exposarà la col·lecció que han reunit pacientment i també amorosament des que el 2024 van aterrar a les Valls Neutres.

Sebban es va adonar amb certa sorpresa que després d’Utrillo i Mir hi havia aparentment un buit en la pintura de temàtica andorrana fins als anys 70 –pensin en autors com Sanvicens o Durancamps, tots dos presents a la col·lecció de Crèdit Andorrà–. I és precisament aquest buit el que es va proposar omplir des que va trepitjar Andorra: “Estava convençut que hi havia d’haver artistes de primer nivell que havien visitat i pintat Andorra als anys 40, 50 i 60. Potser no del renom de Mir i d’Utrillo, però pintors amb una mirada pròpia que podien aportar un testimoni singular sobre aquella Andorra”.

El cert és que era una dèria personal que s’escapava del nínxol que cultiva a la Modern Art, que, com el seu nom indica, està consagrada a la pintura del segle XX. A la col·lectiva d’estiu, perquè se’n facin una idea, hi va penjar obra de Vasarely, Hartung, Buffet i Sam Francis, a banda dels Picasso, Miró, Chagall i Renoir.

Era una dèria personal, dèiem, però s’hi ha dedicat en cos i ànima i en dos anys ha reunit una trentena de peces que tenen la gràcia, per a ell i per a nosaltres, de la descoberta absoluta, perquè ens hi juguem un peix que no n’havien vist mai cap. O quasi cap, si descomptem l’obra de Jacint Saumell, un dels paisatgistes catalans que als anys 60 es va prodigar entre nosaltres: “Em semblava necessari que l’exposició s’articulés al voltant de l’obra d’algun artista local. Per Saumell tinc especial devoció, i tinc l’esperança d’exposar alguna peça de Galobardes, a qui considero el més internacional dels pintors andorrans del segle XX. És un acte de justícia que en una exposició de pintura andorrana hi hagi com a mínim una obra seva”.

Se’ns en van els ulls a un oli de reduïdes dimensions que du per títol Au soleil d’Andorre la Vieille: un espai amb cases de façana terrosa que resulta ser la placeta Monjó. És l’obra més antiga de la col·lecció (1933) i du la firma de Jean Bouchez (1905-1983), especialment conegut pels seus paisatges de temàtica basca. Més: una perspectiva clàssica de la Mosquera que firma Ludovic Gignoux (1882-?), amb ruc i paisans, i que, més que una vista del veïnat encampadà, té alguna cosa de paisatge andalús, amb les façanes encalades. Sort de les muntanyes del fons.

A Sebban li costa triar-ne un entre la pila de teles que s’apilonen a les taules i que esperen torn per al seu marc. Se li’n van els ulls cap a Les toits bleus, del tolosà Gaston Lagorre (1913-2004), amb museu obert a Coserans i, com Bouchez, molt apreciat pels seus paisatges bascos; també cap a una aquarel·la de Robert Magnier (Sant Joan de Caselles, 1953), i al més recent dels artistes que ha reunit en aquesta singular col·lectiva: Joël William (1925-2014), establert a la regió de Tolosa i que va ser un assidu als anys 70. Venia quasi cada estiu a fer el seu safari pictòric i n’ha quedat una obra relativament abundant. A la Modern Art hi exposarà vistes de Sornàs, Anyós i el Pas de la Casa.

100 anys de pintura andorrana no és, insisteix, una exposició estrictament comercial. Les obres estaran a la venda, això sí, però els preus oscil·laran entre els 250 euros de les aquarel·les més humils i els 3.500 dels Saumell de gran format. A anys llum dels preus prohibitius dels Picasso, Renoir i Chagall de la col·lectiva d’estiu, per entendre’ns: “És una col·lecció que he anat fent a poc a poc i amb molt d’afecte. De fet, algunes de les obres es quedaran a casa perquè, ara que l’he conegut, no voldria privar-me d’un Saumell, per exemple. Em fa especialment feliç donar a conèixer uns autors que molt probablement havien passat desapercebuts fins ara”.

La cita, ja saben, divendres a la Modern Art, aquest petit miracle que va florir fa dos anys al carrer Doctor Nequi i on Sebban ha donat continuïtat a una trajectòria de quinze anys com a galerista repartits entre París, Brussel·les i, ara, Andorra.

Tot i la marató burocràtica –i les despeses afegides– que comporta cada importació i cada exportació d’una obra d’art. “Però val la pena”, diu amb esportivitat, “i avui dia la clientela és internacional: a un comprador de Nova York tant se li’n fa que estiguis a París que a Brussel·les que a Londres”.

Igual que els Manel, quan es demanaven “dona estrangera, com em veuen els teus ulls?”, Sebban ens ensenyarà com ens veien els artistes europeus del XX.