Em truca el Charly. Està neguitós. L’altre dia es va escapar al congrés Sabiens, ja saben que li va la cosa esotèrica –entre altres moltes, perquè els seus interessos són eclèctics i, diguem-ho així, pintorescos–, s’hi va engrescar, va encadenar conferències, s’hi va quedar fins al vespre i els veïns, espantats perquè no havien vist moviment a casa en tot el dia, van acabar trucant als bombers.  De poc s’hi queda, sí, però de l’ensurt de trobar-se els bombers a casa. Les coses més improbables li passen a ell. 

Perquè el cert és que el Charly està en perfectíssima forma. Pensin que l’any que ve en farà 90. I aquests dies està motivadíssim. Diu que s’ha entès amb el Carles i que aviat posarà el fil musical de Can Manel. Perquè entre totes les reencarnacions possibles del Charly, la de  músic és probablement la primigènia. El seu debut va ser a Ràdio Barcelona: Joaquín Soler Serrano el va batejar com La Voz Sin Nombre –amb una mica de mala bava, no diré que no– i li va oferir el seu primer contracte professional: 500 pessetes al mes, parlem de finals dels 50, per acompanyar el programa en viu i en directe. Va dir que sí, és clar. 

Va ser el començament d’una llarga carrera que el va portar per les principals sales de la Barcelona de l’època –Tres Molinos, la Masia, Bikini, Rio, Emporio, Price– però també a Marbella –diu que va coincidir a Los Monteros amb Lola Flores i Sacha Distel– i a París –Chez Gaby–. Fins que al 1963 el representant d’aleshores, Juan Centeño, que ho era també de Dúo Dinámico, de José Guardiola i de Rudy Ventura, li va proposar de provar sort a Andorra.
–I què se m’hi havia perdut a mi, a Andorra!?

Era el 1963 i no podia saber-ho, però acabava de segellar el seu destí. Va debutar a la desapareguda sala de festes de l’hotel Pyrénées i ja no es va moure d’aquí. Els seus moments de glòria els situa exactament entre el 1974 i el 1978 als Bohemios, la sala de festa full equipped que va regentar a Santa Coloma. N’hi ha que encara recorden la sala de patinatge sobre rodes que hi havia a l’entrada: “En mala hora el vaig traspassar”.

El cuquet de la música no el va abandonar mai més. I al local que fins fa un parell d’anys tenia a Isabelle Sandy hi tenia parat el teclat: no es feia pregar, a la primera li donava a l’On i t’engegava un bolero. A mi m’agrada especialment la versió andosina de Sabor a ti: “Tant de temps que jo estimo aquest país/ des del Pas a la frontera de la Seu/ jo el porto dins del pit/ i li canto amb neguit/ T’estimo Andorra”. Quan acabava –o potser era abans de començar, per anar escalfant– treia de no sabies on un disc de vinil, un 45 revolucions autèntic que la casa Columbia li va editar el 1962 amb quatre temes: Mi chica i Volverás, a la cara A, i Nueva York i Mi mundo, a la B. A la portada hi surt el Charly, ara ja amb nom, ulleres fosques i bigotet de playboy.
Doncs aquest és el Charly que ressuscitarà un dia d’aquestes, esperem que aviat, a Can Manel. Diu que no va deixar de tocar i cantar fins que fa tretze anys se li va morir la dona. Però que ja és hora de tornar-hi: “Vaig venir a Andorra gràcies a la música. I res m’agradaria més que morir amb música”. Potser no cal anar tan lluny, però la idea queda clara.

Però deia que m’havia trucat el Charly. I no era precisament per res d’això, sinó perquè volia ensenyar-me la seva última reencarnació: la d’escriptor. M’ensenya orgullosíssim Cristòfol Colom Trastàmara, on demostra amb pèls i senyals que el descobridor d’Amèrica no era ni jueu, ni genovès, ni català, sinó mallorquí, i que en realitat era fill bord del príncep Carles de Trastàmara. Si tothom hi ha dit la seva, sobre Colom, per què no pot fer-ho també en Charly? Per això estava inquiet: volia que en parléssim abans del 12 d’octubre per aprofitar el ganxo. No va poder ser, però com diria Sabina, “Yo, que siempre cumplo un pacto/ cuando es entre caballeros/ les tenía que escribir esta canción”.

Aquest article, vaja.