Dubtava fa poc temps per aquestes pàgines un especialista en tango, Roberto Daus, de quin serà l’encaix d’Astor Piazzolla en la història de l’estil. Per valorar-ho caldrà temps, deia. Mentre es decideixen, el compositor ens captiva amb obres com Libertango, la que Michel Camilo i Tomatito triaven per encetar el concert de diumenge al vespre al Prat del Roure. Ja s’ho faran, els experts. Mentrestant, el públic que omplia a vessar el recinte −es va despatxar alguna entrada in extremis, per a qui acceptava bastanta incomoditat a canvi de no perdre-s’ho− continuava el viatge transatlàntic amb una altra d’aquelles melodies que formen part de la memòria musical de més d’una generació, Alfonsina y el mar.
No era aquesta la primera vegada que Camilo passava per Andorra (ho va fer pel difunt Festival Internacional Narciso Yepes). El pianista que sembla que toca amb quatre mans. El comentari li manllevem a l’anònim (per a nosaltres) company de butaca. Ara bé, sobre gustos no hi ha res escrit, es diu, i acabat el concert un altre espectador confessava que aquesta part, la del desplegament tècnic, el virtuosisme evident del dominicà, el tira enrere. “És que no et deixa endinsar-te en la música, pensar-hi”, de tan veloçment com llisca pel teclat. Però precisament, reblaria encara un altre comentarista, és perquè Camilo, a diferència de tants pianistes de jazz, té una formació clàssica, una tècnica que en altres es troba a faltar. Ells mateixos la troben a faltar, recalca, i recupera la història del dia en què Fats Waller estava tocant quan a la sala entrava Art Tatum. “No goso continuar, perquè acaba d’arribar Déu”, diuen que va dir. En fi, coses de connoisseurs en les quals hem de suspendre el judici, com demanaven els escèptics grecs.
Mentrestant, Camilo i Tomatito també seguien a la seva, un recorregut que els portava pels discos que han enregistrat plegats i pel que encara ha de sortir. Atacaven, per exemple, el tema que van incloure a Spain, enregistrat a Nova York just quan el fill del guitarrista acabava de néixer: una benvinguda al món por bulerías. O una versió del cèlebre Antonia de Pat Metheny. En l’àmbit dels tributs i homenatges, el duet va dedicar una suite a Chick Corea. “Li encantaven els nostres experiments”, recordava Camilo. Tots dos, i és molt d’agrair, es van adreçar recurrentment al públic, tant per explicar per on circulava el concert com per recordar anècdotes, compartides o no. Del pianista i compositor nord-americà van incloure Armando’s Rhumba, que li va dedicar al seu pare, i La fiesta, una altra de les peces més emblemàtiques del seu repertori.
Una altra llegenda, com estava anunciat, passava pel Prat del Roure a través de l’esperit de la seva música: Camarón de la Isla. Recordava Tomatito la incidència determinant que el seu cosí tindria perquè acabés dedicant-se a la música: un bon dia el va venir a buscar a casa perquè anés a tocar amb ell, a penes un adolescent. La mare el va foragitar. “Suerte que mi padre fue más sabio en este caso y corrigió a mi madre. Me dijo ‘si te portas bien, puedes tocar’. Ya ven, me porté bien y aquí estoy”, concloïa el fill de Tomate, net de Miguel Tomate i nebot del Niño Miguel. Ja es veu que, en casos més que excepcionals, les mares també s’equivoquen.
