L’aparició del disc de Raimon A Víctor Jara, cap a principis dels anys setanta, en què Michel Portal assumí la direcció musical de l’enregistrament acompanyat de l’avantguarda free jazz, amb Leon Francioli, baix i trombó; Beb Guerin, baix; Bernard Vitet, trompeta; i Marc Stecker, tuba i trombó, és un disc que es va enregistrar a França per qüestions polítiques. He de dir que l’acompanyament musical en temes com ara Com un puny em va obligar a escoltar-lo moltes vegades per les atmosferes que creava darrere la veu de Raimon, fet que provocà el meu interès per aquest gran músic.
Malauradament no havia tingut mai l’oportunitat de poder veure’l i escoltar en directe tot sabent que la seva curta discografia està sotmesa a la seva creativitat i no accepta interferències d’interessos de les grans discogràfiques, fet que li ha permès de mantenir una “personalitat” musical de la qual és l’únic responsable. Aquest fet, ha afectat la seva divulgació en el mercat musical més ampli, ja que és una barreja de clàssica, tradicional, jazz... Per aquest motiu el meu agraïment a l’Ambaixada de França a Andorra i al Comú d’Escaldes-Engordany, promotors de la seva vinguda a Andorra.
Em disculpareu si m’excedeixo en la utilització d’adjectius per parlar del seu treball musical, la seva sinceritat i honestedat, creativitat, personalitat, voluntat i el seu convenciment segur i ferm en la seva obra. Plató va dir, referent a la música, entre altres: “La música és bella únicament si és, sense excedents, i competeix amb la veritat”. Una reflexió que és més vigent que mai en els nostres dies, atesa la protecció de la qual gaudeix l’anomenada “música d’usar i llençar”, on la frivolitat és absoluta i tots els mitjans de comunicació promocionen de manera desmesurada. Per aquest motiu considero que Michel Portal és un heroi dels nostres dies, ja que la seva genialitat s’ofereix al llenguatge universal de la música.
Els temes del seu darrer disc MP85 constitueixen un recull d’emocions passades pel seu sedàs creatiu amb temes com ara Armènia, African Wind, Full Half Moon, o Mino Miro (per l’admiració a Mino Cinelu i Miroslav Vitous), o bé l’extraordinària Euskal Kantua, dedicada al seu País Basc, un tema que acostuma a ser el darrer al final dels seus concerts, menys a Andorra. Però en els seus paisatges físics també es barregen els humans, ja que ha participat en concerts de Mino Cinelu, Trilok Gurku, Jon Christensen, Egberto Gismonti i Naná Vasconcelos, i Paolo Fresu, entre molts altres. La participació en concerts d’aquests extraordinaris músics, possiblement va ser motivada per poder entrar en altres paisatges musicals i viure’ls amb intensitat, ja que cada un d’ells els desenvolupava d’acord amb la seva personalitat.
Al final del seu concert a Escaldes, tot just en acabar la darrera cançó i veient que ja marxava de l’escenari, no vaig poder reprimir cridar el títol del tema que no havia interpretat Euskal Kantua. Ell va continuar cap als camerinos... L’Anna Garcia, atenta al que passava, em va cridar per convidar-me a veure’l. En els passadissos, autoritats i altres persones l’esperaven per fer-li signar el llibre d’or. Em vaig avançar i li vaig demanar el motiu de la seva omissió. Es va quedar molt sorprès, i em va demanar: “us agrada molt?”. Davant la meva confirmació es va arrencar a cantar la peça molt fluixet. Em va dir que tenia una ferida interior al llavi inferior, i que en finalitzar el concert li feia molt mal. Vaig ajuntar les mans com per resar i expressar la meva humilitat davant de tanta bonhomia.
