La coreografia final de l’espectacle, de Torra i Herrador, s’endú el premi Joan Burés i Vidal de dansa tradicional.

“Va ser la gran frustració de la nostra vida, i constitueix per tant un acte de justícia no ja poètica, sinó dansaire”. Ho diu el coreògraf Jaume Torra a compte de Contra-Passos, la coreografia final de Microcosmos, creada a quatre mans amb Rosa Mari Herrador i que dissabte es va endur a Sant Fruitós de Bages la primera edició del premi Joan Burés i Vidal en la modalitat de reinterpretació de danses tradicionals.

Així que anem a pams: la “gran frustració” es deu a la mala fortuna còsmica que ha acompanyat Microcosmos, l’espectacle inspirat en la iconografia de Sergi Mas que s’havia d’haver estrenat el març del 2021, que pels reglamentaris imponderables es va haver de posposar al 12 de novembre de l’any passat i que l’incendi del Centre Cultural Lauredià, tres dies abans de l’estrena definitiva, tres, va acabar condemnant als llimbs. I l’acte de justícia és el guardó que recompensa el mal averany que ha acomapnyat des dels inicis aquest ambiciós espectacle d’una hora de durada que havia de clausurar l’any Sergi Mas –recordin, aquella magnífica iniciativa amb què diverses institucions, amb el ministeri de Cultura i el comú lauredià al capdavant, van retre homenatge a l’artista d’Aixovall.

Així que Contra-Passos no s’ha arribat a estrenar entre nosaltres. De fet, l’estrena “universal” va ser dissabte a Sant Fruitós. Diu Torra que vist l’èxit la podrien moure els pròxims mesos, en el que seria un altre acte de justícia, aquest per als espectadors i seguidors de l’esbart. Aquesta és la bona notícia. La dolenta és que Microcosmos, l’espectacle mare, està absolutament descartat fins que el Claror aixequi de nou el teló, i això difícilment serà abans del 2024: “Necessitem dues pantalles per les projeccions que van crear Hèctor Mas i David Arellano a partir de les obres de Sergi Mas i amb què els ballarins interactuen, i això només es pot fer en un auditori en condicions, no és un espectacle de carrer”. Així que paciència. Més paciència, vaja.

Però ara és l’hora de celebrar el premi Burés i Vidal, que ho és també a una coreografia vocacionalment híbrida, per no dir mestissa perquè parteix d’una dansa tradicional com és el contrapàs, però que la reinterpreta amb un llenguatge contemporani. D’aquí la coautoria, que comparteixen dos coreògrafs que venen cadascun del seu món (Torra, de la dansa tradicional: dirigeix l’Esbart Laurèdia des del 2008; Herrador, de la contemporània) i d’aquí també l’elenc, integrat per dansaires procedents de l’Esbart i de ballarins de la Jove Companyia Nacional de Dansa: “La dificultat no era tan tècnica com compaginar intèrprets de dues disciplines germanes però que rarament es donen la mà. Per als dansaires de l’esbart, el repte era deixar-se anar, no ballar tan rígids, fer-ho fins i tot sense música; per als de la Jo Dansa, ballar amb vigatanes d’espart, quan acostumen a fer-ho descalços. Però el resultat és espectacular”.

Ho diu Torra i el jurat català li ha donat la raó. Així que ahir estava especialment exultant, perquè arriba en un moment oportuníssim, amb l’esbart Laurèdia immers en la temporada del 60è aniversari, i la formació no s’ha proposat mai prodigar-se en concursos –el 2019 van tornar de Prades amb sengles premis per Les cigarreres i El Porrer de Sant Julià de Lòria. La instrumentació de Contra-Passos, en fi, és cosa de El Pont d’Arcalís, i el vestuari, d’Anna Mangot.