Diuen que l’objectiu prioritari és ara mateix no morir d’èxit, evitar que la festa es desvirtuï i salvaguardar-ne les especificitats. És a dir, tot allò que va permetre que l’1 de desembre la Unesco inscrivís les falles del Pirineu a la llista del patrimoni immaterial de la humanitat: cremar les falles un dia determinat (la nit de Sant Joan, en el cas de la capital), d’una manera específica (fent rodar el foc) i en un lloc concret (l’itinerari que arrenca a la plaça del Pui). I prou. Doncs se’ls ha girat feina, perquè als 63 pobles fallaires que integraven la candidatura original se’ls volen afegir el mig centenar més de localitats —sobretot de Luchon i Comminges— que en els últims tres mesos s’han inscrit a la llista d’espera de la “candidatura”, com encara en diu el secretari dels Fallaires de la capital, Albert Samarra, d’aquesta estupenda realitat.

La cosa va per llarg, adverteix Samarra, perquè per inscriure’ls amb tots els ets i uts caldrà presentar un dossier nou a la Unesco. Així que no hi comptem abans de dos o tres anys. Mentre tot això no es concreta, el pas següent serà l’articulació d’una associació o federació de municipis fallaires que s’erigeixi, diu, en interlocutor de totes les administracions i que permeti coordinar els projectes conjunts, i el primer de tots, aquesta mena de reglament per salvaguardar l’essència de la festa. El problema, insisteix, “és que ara som 63 pobles de tres països diferents; una cosa tan simple com fer una camiseta es converteix en una muntanya administrativa: ¿qui la paga? ¿I amb quins diners?”.

Aquesta associació és la que miraran de constituir en la Trobada de fallaires que tindrà lloc els dies 16 i 17 d’abril a la capital. I mentre es concreta aquest sac de bones intencions, el que no perden és la vocació pedagògica. D’aquí l’exposició Festes del foc al Pirineu, que fins al 30 d’abril ha recalat al vestíbul del Consell General. A banda dels plafons que recorden els orígens pagans de la festa, vinculats com és sabut als ritus de la fertilitat, així com els llocs on ha perviscut, el més sensacional de tot plegat és sens dubte el tastet final (al fons del vestíbul, però no a la dreta): divuit exemplars a escala —són un pèl més petites que les de veritat, adverteix Samarra— que representen la fascinant varietat d’artefactes que s’oculten sota el nom genèric de falles. I això que hi falten els brandons francesos, per una pura qüestió d’espai: fan onze metres d’alt.

La falla habitual, explica Samarra, és un humil pal asclat —com en diuen els fallaires; per a la resta dels humans, estellat— o en forma de con i que s’omple de teia, el cor del pi ben ressec, que crema que fa por. Quan toca —i toca la nit de Sant Joan, si no ets de Bagà o de Sant Julià de Cerdanyola, que ho fan al solstici d’hivern— es posa el pal a l’espatlla i anar fent. Així és a tot arreu... menys a la capital, Les i Saünc, a la Ribagorça aragonesa, les tres úniques localitats que fan rodar la falla. La nostra, ja ho saben, feta amb escorça de bedoll dels Serradells, que era el material més a l’abast; a Les, en canvi, eren de cirerer. Les més curioses potser són la de Castanesa, a la Ribagorça aragonesa —se’n diu cap de rantiner, i es distingeix per la soca de teia en forma de cap que claven a la punta de la falla—, i la d’Alins, l’única amb el tronc decorat amb incisions. Si no els acaben de fer el pes, no s’hi amoïnin: n’hi ha una quinzena més, així que segur que hi troben la seva.