Migue Guerra, baixista: “El funk és ritme, és potència: com conduir un cotxe de 700 cavalls”

Ja hi tornem a ser, puntual com la primavera i la Constitució: on es posa, la resta de l’any

Doncs treballant de veritat i –si em demanes per qüestions estrictament musicals– preparant els bolos de La Fada i del Jambo.

Com més espais per tocar, menys toca vostè. Per què?

És la meva fórmula: una mica de Fada i una mica de Jambo. Sobretot, és el que em puc permetre.

Vocació de raret?

En absolut. El que passa és que més bolos implica més temps per preparar-los i més diners per pagar-ho, i no tinc ni una cosa ni l’altra. El menú d’aquesta nit? Herbie Hancock, Miles Davis, Marcus Miller, tres temes de Funk.ad i alguna sorpreseta.

Vaja, vaja. A veure?

Un tema del Graceland de Paul Simon. Ja sap que no només de funk viu l’home... Doncs no sabria què dir-te: l’home, no ho sé; però jo, sí. A mi m’omple absolutament. No necessito res més. Musicalment parlant, és clar.

Amb qui toca, aquesta nit?

Un clàssic: Toni Saigi, Chupi, als teclats; Dani Bonnín, a la bateria, i Quino Béjar. Els mateixos del disc. I els de sempre. Una altra vegada sense guitarra. Per fer-se l’interessant? No, home, no. És una formació que m’agrada molt: percussiva i calenta, calenta.

Que li té mania, a la guitarra?

Que no, però és que La Fada és molt petita, no hi cabríem; al Jambo ja toco amb guitarra en lloc de percussió. Pensa que vaig començar tocant la guitarra...

I per què es va passar al baix?

Per culpa de Jaco [Pastorius]. El vaig anar a veure a la Monumental de Barcelona, amb Wea­ther Records –devia ser el 1979– i va ser una il·luminació. M’acabava de comprar una acústica, però allí es va acabar tot.

Se li està posant aspecte de Mick Jagger. Satisfet?

Això és bo. Els anys t’ajuden a veure coses importants que abans et passaven per alt.

Per exemple?

Tot el que et poden aportar els que en saben més que tu; és a dir, gent com la que tocarà aquesta nit i demà a La Fada. Tocar amb ells és un privilegi. A veure si se m’encomana alguna cosa.

Els porta per dissimular les seves carències, o per potenciar les seves virtuts?

Espero que per potenciar les meves virtuts, si és que en tinc alguna. Però si no donés la talla no vindrien, d’això no en tinguis cap dubte.

L’any passat va homenatjar David Bowie, que acabava de traspassar. Farà els honors amb George Michael, aquest?

Tocaré un tema de Prince, si ens hem de posar luctuosos. Però George Michael, que em queia molt bé, no el conec prou per atrevir-m’hi.

Si li demano per un altre il·lustre traspassat, Leonard Cohen, em dirà que era un nyigo-nyigo...

Ja saps que no és de la meva corda. Segur que era un gran poeta, però musicalment se m’escapa. No puc dir-ne res, no el conec.

Diu El Sobrino del Diablo que les cançons d’amor li fan picoreta, que li produeixen tedi. Té raó?

És que com que no soc lletrista no mes les miro, les lletres de les cançons. Com si no existissin. De què parla, doncs, el funk, tan conceptual? Per mi és ritme i potència: power. M’està parlant de qüestions tècniques. Jo li pregunto per l’emoció, pel sentiment, per la poesia.

Alguna cosa ha de sentir quan toca per exemple 'Blast', de Marcus Miller. O no?

Potència, ja t’ho he dit. És com conduir un cotxe de 700 cavalls. Això és el funk: una vàlvula per descarregar l’adrenalina. I tot això se sublima al directe.

Així que vostè és un antilíric.

Quan surto a l’escenari busco la complicitat de l’espectador, que senti que ho he donat tot. Jo soc el paio que han vist allà dalt. No hi ha res més.

La feina al rentador, li serveix d’entrenament per tocar el baix?

Em serveix per pagar factures i per alimentar el mal d’esquena. Res més.

Quants en té?

Tres, però només toco amb el Yamaha BB de cinc cordes. El Fender del 1977 autografiat per Marcus Miller i T.M. Stevens –el primer que vaig tenir– és per mirar i no tocar. Però tampoc he sigut mai un col·leccionista: en dec haver tingut set.

Fa dos anys de 'Funk.ad'. Hi ha un altre disc en perspectiva, o es planta aquí?

S’ha acabat. Econòmicament no hi arribo.

Posem que fa 1,70 d’altura: suficient, per tocar el baix, o uns centímetres més no li haurien anat malament?

Com deia Humphrey Bogart, “hice lo que pude”.

Vostè és un músic sense solfa, com els d’abans i també com Pavarotti. Perquè així té més mèrit?

Al contrari: és una llàstima. Segur que amb solfa hauria arribat molt més lluny. No sé on, però més lluny.

Va anar d’un pèl que La Fada no tanqués. Per falta de quòrum. Ja hi posa el seu granet de sorra, per dir-ho com Quim Salvat?

M’hi prodigo poc, perquè no és el tipus de música que m’agrada, la que s’hi programa. És així. I sobretot, és que amb la nena petita no em puc permetre el luxe de sortir més que quan toco: dues vegades l’any.