Toca una vegada l’any; n’hi ha que els veus als escenaris cada dos per tres.

A mi mai no em passarà, perquè toco amb músics de Barcelona i no m’ho puc permetre més que una vegada l’any.

N’hi ha que fan un Palau; vostè farà dues Fades.

I ben orgullós que me’n sento. La Fada és un local molt íntim, amb molt de caliu, que et fa sentir molt a prop del públic. Ideal per a aquest format.

Deixi’m que el posi en un compromís: ¿quan va ser l’última vegada que hi va anar?

Hi vaig sovint a prendre una cervesa.

Li deia a un concert.

Ja saps que la cançó d’autor no és el meu estil.

No només de cantautors viu La Fada: hi ha El Niño de la Hipoteca, i hi ha El Sobrino del Diablo...

La veritat és que no els conec. Però sóc monotemàtic: blues, jazz, funky, latin jazz... i aquest pal. Dit això, La Fada és l’únic local que aposta pel directe, i això mereix un respecte.

¿Què té de 'special', la doble funció del cap de setmana?

El format. Presento un quartet amb Toni Saigi, Chupi, als teclats; Dani Bonnín, a la bateria; Quino Béjar, a la percussió, i jo mateix al baix. Més reduït però molt potent, molt percussiu. El resultat és molt contundent, i m’ha permès tornar a treure la fera que porto a dintre.

¿On la té, la resta de l’any, aquesta fera?

Domesticada, a casa, amb la nena petita.

¿I les guitarres? ¿Se les ha descuidat?

Aquesta vegada, ni guitarres, ni saxos ni trompetes.

M’imagino doncs que res de 'Muffin Man', aquell homenatge a Frank Zappa de 'Funk.ad'.

Amb baix i teclats.

Ni rapejarà 'Music Around'.

Ni parlar-ne. No m’hi veureu mai, cantant: sóc horrorós. Tocarem, en fi, temes de Miles Davis i Marcus Miller, i dos homenatges pòstums: a David Bowie i a Earth, Wind & Fire

¿Bowie? Perdoni, però gaire glam no el veig, a vostè.

Tens raó, però Bowie és un músic com una casa de pagès: escolta Space Oddity! M’és igual si era rock o el que fos. Ve d’una època de gegants, amb músics de veritat de la A fins a la Z. Lamentablement, avui no n’hi ha.

No es perdrà el concert de clausura de la Temporada, amb Earth, Wind & Fire.

Doncs no crec que hi vagi perquè bandes com aquesta no són, en la meva opinió, per veure assegut a la butaca. Tampoc no tinc clar si vindrà el baixista original.

Diu que, musicalment, ha fet sempre el que ha volgut. Segons Cela, la soledat és el preu de la independència: ¿tenia raó?

Cela sempre tenia raó. Per la meva part, sóc el mateix, faig el que vull i així continuaré, és l’únic privilegi de no viure de la música.

Diu també que no el busquin en saraus pop, folk ni rock. Els Beatles, ¿què eren? ¿Quatre que tocaven?

Van marcar època, això és evident, però jo sóc negre; ells, no.

I també és un músic sense solfa, com els acordionistes d’abans: ¿té vocació de músic de festa major?

En absolut. El que pretenc és que qui vingui a veure’m s’ho passi bé amb el directe: crec que sona bastant bé.

Vénen Earth, Wind & Fire però liquiden el JazzHivern. La música negra, ¿té la negra?

També ens vam quedar sense festival d’Escaldes. Es veu que el jazz no agrada, en aquest país; però no passa res, ningú no hi està obligat.

Perdoni, però el funk, ¿no és una relíquia dels anys 70, estupenda per a banda sonora d’una pel·lícula de Tarantino... i per a quatre carrosses nostàlgics?

T’equivoques: avui hi ha molt bon funk: Jamiroquai, Marcus Miller. Mai ha mort, i mai ha sigut comercial. És més aviat una manera de viure.

¿Quants músics funkis hi ha al país, vostè de banda?

Conec poc els grups del país per poder dir si n’hi ha gaires... o més aviat cap.

L’any passat somiava a portar Funk.ad al Blue Note i a Montreux. ¿Ho seguirà intentant?

I tant. Quan m’ho pugui permetre tornaré a muntar una formació gran.

A La Fada, ¿tocarà amb el Fender històric del 1977, autografiat per Marcus Miller i T.M. Stevens?

Aquesta relíquia sense trates no surt de casa. Tocaré amb un Yamaha BB 5000 de cinc cordes.

La meva filla arriba un dia a casa i em deixa anar: “Papa, vull ser baixista.” ¿Li dic que es dediqui a una altra cosa?

Al contrari: la gent es pensa que el baix sempre és al darrere, però justament en aquest tipus de música el baix porta la veu cantant. Aixi que endavant.

Però passarà més gana que un mestre d’escola. Dels d’abans, és clar.

Com qualsevol altre músic d'avui, em temo.

L’últim compromís: ¿Jaco Pastorius, Michael Jackson o Miles Davis?

Miles, sempre Miles.