El baixista acompanya la cantant Sara Núñez a Coprínceps en un paper inèdit en la seva carrera.
Diu que ha sigut un any com pocs. Per no dir com cap. Des del febrer, quan va obrir la temporada a la Fada, s’ha prodigat en una desena de bolos, la meitat dels quals, internacionals: ritme frenètic per a un músic que acostuma sortir una, com a molt dues vegades del cau. Les coses han sortit rodades, però el d’aquest vespre a Coprínceps serà l’última oportunitat en moltes llunes de veure Migue Guerra dalt d’un escenari. La culpa, el quiròfan: el baixista hi passarà un dia d’aquests. Res de greu, una (altra) pròtesi que el mantindrà apartat de la faràndula probablement fins a la tardor que ve, “perquè fins al gener no podré posar el peu a terra ni per tant tocar, després m’hauré de posar en forma i rarament repeteixo un Jambo, així que no m'espereu a l'estiu”.
Ara ja ho saben: Migue diu provisionalment adéu, i ho fa en un dels escassos papers de l’auca que li quedaven per fer. El de padrí, i envoltat d’una banda absolutament atípica, perquè està integrament formada per músics locals –bateria, saxo, guitarra... i corista– i perquè tot el projecte es posarà al servei de Sara Núñez, jove vocalista que es mou entre el blues i el soul a qui ja hem pogut escoltar a la Fada i al Jambo: “Vaig anar a escoltar-la sense massa convicció, i de sobte, va ser com una revelació. És un tros d’artista que estudia a Barelona i que es vol dedicar professionalment a la música. La idea inicial per a Escaldes era un concert amb Toni Saigi, Chupi, als teclats, però al final no ha pogut ser i ho hem reconvertit en un bolo únic amb la Sara com a gran protagonista. Estic contentíssim de poder posar aquest granet d’arena per impulsar la seva carrera”. Consells? “Només un: que si de veritat s’hi vol dedicar, marxi d’Andorra. Aquí no farà res”. Pel que fa al repertori, no direm que als antípodes d’un àpat típicament guerrístic, però gairebé, sense ni una sola engruna de Funk.ad i incursions en temes clàssics de Clapton, Prince, Steve Winwood i Chaka Khan’s per obrir boca: “M’he envoltat de músics joves que aporten sobretot voluntat i ganes, més que trajectòria. Era el que em venia de gust: passar-m’ho bé amb gent que sobretot vol passar-s’ho bé”. Amb una mica de trampa, és clar, perquè el sextet el completen el mateix Migue, és clar, i la bateria de Quino Béjar, un clàssic de la casa.
Demà passat Migue farà mutis, ja ho hem dit. Però atenció al retorn perquè augura disc nou – “Els temes hi són, però ara toca parar”– i projecte nou, jazz pur, diu, en què el seu paper no serà per una vegada el de líder i que de moment és al forn.