Mil anys de Fira

Les primeres referències daten del 1083, ha anat canviant d’ubicació i el 1885 es va traslladar al 27 d’octubre.

La fotografia d’aquí al costat és sensacional per un grapat de motius: si s’hi fixen bé Prada Casadet encara està en construcció. En canvi, tant la plaça del Poble com l’edifici administratiu ja estan acabats i una mica més enllà es poden distingir la galeria de l’hotel Mirador i la Casa de la Vall i, als peus, l’antiga presó. Per tot, Prat de la Creu s’estén a més d’una munió de parades i de gent que arriba ben bé fins a la Baixada del Molí. Perquè som en plena Fira. La del 1985, per concretar. Feia només tres anys que el Comú de la capital s’havia afegit a l’ocurrència de la conselleria d’Agricultura, que el 1979 i a iniciativa de Casi Arajol havia ressuscitat la fira concurs de bestiar, i l’invent havia crescut fins al punt que ben aviat es traslladaria al Parc Central. I fins avui. 

Aquesta història és prou coneguda. En canvi, no ho és tant la prehistòria, perquè la fira en té una de quasi mil·lenària i la mirarem d’escatir amb l’ajuda de Pere Canturri, de l’arxiu comunal de la capital –que ha tingut la bona pensada de dedicar-li la Peça del mes: no se la perdin– i de l’Arxiu Nacional. Aquí és precisament on es conserva el pergamí en què el comte Gastó IV de Foix i el bisbe Roger de Pallars concedeixen als homes d’Andorra llicència per celebrar a la capital una fira anual, el dilluns i el dimarts després de Pasqua. Impressionant, perquè es tracta d’un document datat el 13 d’abril del 1448. Però resulta que no és la primera referència documental de la que tenim notícia. Aquest honor és per al bisbe Galceran de Vilanova, que segons Canturri el 1402 va confirmar a petició també dels homes d’Andorra el privilegi de celebrar una fira anual, que es veu que tenia lloc el 27 de setembre, festivitat de Sant Miquel.

Canturri encara retrocedeix quatre segles més i sosté que l’origen d’aquest privilegi probablement es remunti fins al 1083, perquè en aquesta data el comte Ermengol IV feia donació a l’església d’Urgell dels “mers, o drets sobre els mercats de la Vall d’Andorra”. Així que quan a finals d’octubre tornem a la fira pensem que estem complint un ritual que no és agosarat especular que té quasi mil anys de vida.

Un aire de ‘mitjos encants’
Òbviament, la fira no ha estat sempre tal com la coneixem avui. De fet, no ha estat així quasi mai. Durant segles va ser sobretot una fira de bestiar, que és la que el Comú de la capital va establir el 1884 que tindria lloc els dies 31 d’octubre i 1 de novembre, segons explica l’arxiver Joan Lluís Ayala. L’any següent ja es va traslladar al 27 d’octubre, que és la data que avui considerem tradicional i que ha conservat peti qui peti la fira concurs. La de mostres, la Fira d’Andorra la Vella en sentit estricte, no sempre s’hi ha mantingut tan fidel: aquest any tindrà lloc els dies 26, 27 i 28, però el 2016 va ser els dies 21, 22 i 23. I això, des que l’una i l’altra van ressuscitar – la fira concurs, el 1979; la de mostres, el 1982– perquè en els anys centrals del segle XX van haver de passar pel purgatori. Pel que fa a l’emplaçament, la fira es va anar desplaçant: Ayala assenyala el solar que a l’època hi havia entre la Llacuna i l’Alzinaret, però també el paratge anomenat les Peces del Felip Blau, on avui hi ha l’aparcament de Sindicatura, i l’Arxiu conserva una estupenda sèrie de Peig amb el bestiar a la parcel·la entre doctor Nequi i Príncep Benlloch, davant de l’Andorra Center (1971).

Pel que fa a les referències escrites, el Costumari d’Amades diu que la fira de la capital era “la més gran que es feia a tota la vall” –som als primers decennis del segle XX–, i que “es considerava una preparació per a les grans fires de la Seu i d’Organyà: servia per temptejar el mercat i jutjar sobre l’abundor o l’escassetat del bestiar”. Segons Amades, hi concorria “gran nombre de firaires que venien estris i objectes vells i desferres i rampoines de tota mena que donaven a la fira una fesomia de mitjos encants”, i que els andosins de l’època “preferien comprar un objecte vell ja gastat i deteriorat, però a bon preu, que no pagar-ne el que valia nou i poder-lo estrenar”.

El millor, però, és la descripció que fa Canturri de la fira de la seva infància. A la plaça Benlloch, al peu de Sant Esteve, hi plantaven la parada les “fruitaires” com la Barça d’Anserall, “que portava les darreres pomes, peres, figues i hortalisses de les vores del baix Valira”, mentre que les dones de Santa Coloma –diu– “obrien els sacs de nous i castanyes”. A la placeta Monjó, “als pedrissos del Ribaló o al peu de les escales del Biscariet”, s’instal·laven les pageses amb galls, gallines “i cistelles de pollicades de pollets”.

Al Cap del Carrer, els nyeulers –Canturri ho escriu així, amb ny– “amb el seu bombo de llauna a l’esquena, i la ruleta que feia de tanadora i que no parava de rodar amb un taqueteig característic que feia de reclam”. Hi havia també dones tocades d’un aire atàvic i misteriós, “que es passejaven d’un lloc a l’altre amb una embúrnia penjada a l’esquena oferint oli de gingebre o termentina”, però el millor era la plaça, on es plantaven els torronaires d’Agramunt, “amb les teules de torrons d’avellana i de mel entre la blancor del pa d’àngel”. Entre tracte i tracte, conclou Canturri, “es prometia alguna mossa o algun cavaller, o anaven a vistes algun hereu amb alguna pubilla” . Que anaven a vistes! Quasi, quasi com avui, oi?