Diari digital d'Andorra Bondia
Lladó, cap al 1970, quan va ser entrevista per Antoni Morell i Elidà Amigó per al volum ‘693 anys després’.
Lladó, cap al 1970, quan va ser entrevista per Antoni Morell i Elidà Amigó per al volum ‘693 anys després’.

Miquel Lladó surt del purgatori


Escrit per: 
A. Luengo / '693 anys després' / Biblioteca Nacional

La Universitat de Lleida publica una antologia amb motiu del centenari del poeta i narrador, traspassat el 1999.

És un dels nostres grans oblidats. I això és molt dir en un país que ho ignora pràcticament tot sobre gent com Lluís Capdevila, Norbert Orobitg, Domènec de Bellmunt, Rafael Tamarit, Melcior Font i altres il·lustres homes de lletres a qui el destí, i les guerres del segle XX, van acabar fent espetegar entre nosaltres. Però el cert és que molt probablement la major part dels lectors sentirà avui parlar per primera vegada de Miquel Lladó (Castelldans, Lleida, 1919-Andorra la Vella, 1999), poeta, narrador i dramaturg, amic de Pedrolo i Joan Brossa, figura destacada als anys 50 del grup de Ponent, amb Guillem Viladot i Josep Vallverdú, i que a mitjans anys 60 va dir adéu a tot allò, es va instal·lar a la capital, hi va escriure bona part de la seva prolífica obra i s’hi va quedar fins al final.

Un silenci que en temps històrics només han trencat Josep Carles Laínez i, fa uns dies, Albert Villaró, i que es podia justificar perquè gran part d’aquesta obra, avui descatalogada, se la va autoeditar ell mateix en els anys andorrans des de l’editorial Valls d’Andorra i es va moure sempre pels marges del circuit més o menys comercial. De fet, les úniques referències eren les antologies canòniques de la poesia lleidatana de la segona meitat del segle XX: Lleida, vuit poetes (1968), Escriptors contemporània de Ponent (1984) i Poetes de Ponent (2019).

Fins ara, és clar, que la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida en commemora el centenari amb una antologia dirigida per Eduard Batlle i amb suculentes notes introductòries a càrrec de Josep Borrell i Figuera i de Josep Vallverdú i que hauria de servir perquè, dos decennis després del traspàs, sortís d’una vegada del purgatori literari.

Màrius, redescobert

Si el lector aconsegueix superar la picoreta que suscita el florit títol –Del fonoll a la neu, que pretén resumir el periple vital de l’autor– s’hi toparà amb unes pinzellades de tots els gèneres que va cultivar: un centenar de poemes que repassen cronològicament els sis decennis llargs que va consagrar a la mania d’escriure, inclosa l’etapa andorrana (Pont del Prisunic, Santa Coloma, Castell de les Bons); una secció dedicada a l’articulisme, que també va practicar profusament, des de la immediata postguerra, a les pàgines de La Mañana, fins a l’etapa final, al Diari d’Andorra, passant per Diario de Lérida, Segre, Avui i Valls d’Andorra, i en què cal destacar Un gran poeta leridano, publicat novembre del 1950 a La Mañana i que va suposar la primera reivindicació pública de Màrius Torres després de la Guerra Civil espanyola.

Del fonoll a la neu n’inclou un tastet de la narrativa, amb lloc destacat per a la trilogia Els camins de la por i el volum de relats L’home nou, i també s’atura en el Lladó dramaturg, fal·lera que el va hipotecar breument, a finals dels 60, i que va donar com a fruit quatre obres, i en la seva notable correspondència: se n’han seleccionat exactament vint-i-cinc cartes, dirigides a corresponsals com Emilio Romero, a qui va conèixer als temps de La Mañana; el Nobel Vicente Alexandre, a qui va demanar (sense èxit) un pròleg per al segon llibre, Hacia la vida, i també Pedrolo, Riba, Brossa, Agelet, Viladot i Vallverdú. Ja que en parlem, n’hi ha també de dirigides a Pau Casals, Sebastià Juan Arbó, Albert Manent i Joan Sales, entre les patums de la cultura catalana del moment, i a Francesc Badia, Jordi Gigó, Sergi Mas, Antoni Morell, Enric Palmitjavila, Bartomeu Rebés i Òscar Ribas, entre els andorrans.

Del fonoll a la neu pretén posar al mapa un autor “de referència ineludible”, diu Batlle, “a l’hora de pensar un cànon literari andorrà”, perquè “més enllà dels tòpics sobre les muntanyes del Principat i altres llocs comuns, va donar protagonisme als temes andorrans”, i perquè en la humil posella de les nostres lletres, “són pocs els autors que manifesten una obra amb la prodigalitat, la dimensió i la notable qualitat de la de Lladó”. Com a mínim, en fi, servirà perquè deixi de ser “el més desconegut, el més introbable, el més desaparegut i el més solitari” dels escriptors canònics de la generació de postguerra a Lleida. Que així sigui.

Lladó, un dels 23 personatges de ‘693 anys després’

Diu Antoni Morell que el dia que es van conèixer Lladó duia la granota blava de pintor. De pintor de parets, l’ofici amb què es va guanyar la vida quan a mitjans 60 va agafar els trapaus i es va plantar a Andorra, on va cultivar la faceta d’home de lletres que viu, escriu i sobreviu al marge de capelletes i cenacles. Lladó es va convertir en un outsider a qui se li van tancar totes les portes a què picava per mirar de col·locar els seus llibres. I això que tenia amics ben situats, des de Pedrolo fins a Brossa. En fi, que Morell i Elidà Amigó el van incloure a la nòmina de personatges que desfilen per 693 anys després, volum que –diguem-ho de passada– sembla un simple recull d’entrevistes però que en realitat és un pou de sorpreses. Morell el defineix com “un home sol, que no és un producte literari sinó de la terra i del sol, de la llengua i de l’esforç, de la guerra i de la pau”. Lladó exhibeix una concepció quasi mística de l’ofici: “poeta és l’home que té juna visió lírica de les coses, una visió exaltada, que hi penetra fins al fons.” Quan li remarquen  que a Andorra no hi abunda, aquesta espècie, la resposta és sensacional: “Andorra és un xic amorfa perquè té una societat movible. Els seus habitants, com les aigües del Valira, es renoven constantment. No hi ha una capa social estable. La gent no s’aclimata, no s’emociona davant del paisatge, i si no hi ha contacte ni emoció, no hi pot haver creació”. Cosa que no li impedeix afirmar que “Catalunya perviu avui a Andorra malgrat la immigració i l’endarreriment cultural. És com si les essències catalanes haguessin conservat aquí la virginitat. En alguns llocs d’Andorra es poden trobar avui tipus de l’home català dels segles XI i XII: llengua, costums, psicologia, tot.” És clar que això ho deia el 1970.

Andorra
Literatura
Miquel Lladó
batlle
Del fonoll a la neu
Orobitg
Capdevila
Melcior Font
Villaró
Morell
Amigó
693 anys després
La Mañana
Màrius Torres
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic