Mir no passa de moda

Art al Set posa a la venda ‘La ventada d’estiu’, el cinquè de la sèrie andorrana que arriba al mercat els últims anys.

D’acord: no és el paisatge d’Engordany que li havia passat per alt fins i tot al crític Francesc Miralles i que un col·leccionista barceloní va posar a la venda el gener passat. Aquell oli de petites dimensions –feia 37 per 45 centímetres– tenia la gràcia de les coses secretes, i completava el catàleg de l’obra andorrana de Joaquim Mir (1873-1940) que el mateix Miralles va establir el 2002 amb motiu de la magna retrospectiva que li va dedicar la sala de Govern. La ventada d’estiu, el nostre protagonista d’avui, és una obra ben coneguda i ben documentada: un oli de proporcions considerables –fa 65 per 100 centímetres– que l’artista devia pintar en la segona de les tres expedicions andorranes, la tardor del 1933, perquè es va exposar el gener següent a Montserrat i al febrer a la sala Parés de Barcelona. Si en parlem avui és perquè la galeria Art al Set la treu ara al mercat. El venedor és –de nou– un col·leccionista català, i la veritat és que –diu la galerista Laia Maestre– els Mir andorrans són un clàssic al mercat de l’art. Que no passen de moda, diu Maestre. No és que en surtin gaires a la venda, però quasi tots passen per les seves mans: “L’objectiu és que es quedin al país.”

Dèiem que els Mir andorrans no passen de moda. Sobretot, entre els col·leccionistes locals. De fet, Maestre calcula que prop de la quarta part del centenar d’obres –olis i dibuixos– que constitueixen la sèrie són avui al país: “I dic la quarta part com a mínim, perquè no els tenim tots controlats”, diu. Es concentren en poques mans, això sí, i l’habitual és que qui en té un repeteixi. Una inversió? No ben bé, diu. “És més aviat una qüestió sentimental perquè el cert és que els preus són elevats.” Per al paisatge descatalogat que va aparèixer al gener, per exemple, el propietari demanava 70.000 euros, i el 2014 la sala Balclis de Barcelona va adjudicar en subhasta Santa Coloma d’Andorra, un altre oli de dimensions similars a La ventada d’estiu, per 100.000 euros.

“Els venedors saben que aconseguiran preus més alts aquí, per això estan especialment interessats a contactar amb col·leccionistes del país”, diu Maestre. I el cas és que picar, piquen: els últims anys, Art al Set ha gestionat la venda de cinc Mir andorrans més: dos dibuixos i una borda que no figuren al catàleg de Miralles, més dues peces majors: Passarel·la, que precisament va servir per il·lustrar el catàleg del 2002, i Plana d’Andorra. I diem majors perquè en el mercat de l’art, què hi farem, la mida importa, i aquests dos últims feien 81 per 100 centímetres, probablement la més habitual de la sèrie. I de les més grans.

La ventada d’estiu, en fi, el va pintar Mir des d’algun lloc de l’actual prat Gran escaldenc, mirant cap a Cal Diumenge, per fer-nos-en la idea. Era un dels seus miradors habituals i és probable que en l’última de les tres escapadetes andorranes –una l’any, entre el 1932 i el 1934, cortesia dels monjos de Montserrat– s’arribés a hostatjar a l’hotel Valira, que va obrir l’octubre del 1934. N’hauria fet prou de sortir de casa per plantar el cavallet.

La història recent dels Mir andorrans té, en fi, un capítol que entronca directament amb les pàgines de successos: Teulades d’Andorra, un oli fins al 2013 en “localització desconeguda” –així el descrivia Miralles al catàleg–, va aparèixer aleshores en la llista d’obres confiscades a Fèlix Millet per ordre del jutge que instruïa el cas Palau. Les últimes notícies el situaven dipositat al MNAC.

La galeria Art al Set estrena espai expositiu al centre Júlia

Després de peregrinar des del 2012 pel Park Hotel, el Roc Blanc i l’Hermitage, la galeria Art al Set va estrenar ahir el nou espai expositiu del centre Júlia, distribuït entre el lounge, a la planta baixa, i el denominat Atelier, a la primera planta de l’edifici. I ho va fer amb Líquid & Romànic, proposta decididament excèntrica de la catalana Gemma Nogueroles. Ella en diu fotografia pictòrica, i consisteix exactament a plantar-se davant del seu objectiu –els nostres temples romànics, en aquest cas– amb un vidre transparent que empastifa amb vaselina també transparent. Quan els regalims adquireixen les formes i textures que busca, dispara la càmera (a través del vidre, s’entén). Després neteja la planxa, i torna a començar. I el resultat és el que tenen aquí al costat.