És el moment Manubens. Dijous a Canòlich i el 4 de juny a ClàssicAND. Durant uns anys, diu, la prioritat van ser la família, els fills i la faceta de docent. Així ha sigut feliç i “no ho canviaria”, assegura. Però ara li toca a ella i reprèn amb un cop a la taula la carrera de concertista. En tornarem a parlar, veuran. I la sentirem molt més.

Ha tornat per quedar-se? Dit d’una altra manera: on s’havia posat tot aquest temps?
Durant uns anys vaig estar a primera línia, tocant i fent concerts, després vaig tenir una família. I la família requereix temps. És una inversió. He estat molt pels meus fills. El piano l’he deixat per a compromisos potser menors, perquè si vols exercir com a solista necessites temps, intensitat. Ara que els meus fills són grandets han entès que necessito aquest temps. També hi ajuda que la meva filla toca el cel·lo, i el meu fill, el saxo.

S’ha dit mai: el que hauria pogut fer si no m’hagués consagrat a la família?
Sí, és inevitable plantejar-t’ho, però he sigut i soc feliç així, no ho canviaria. El camí l’he fet cada dia, sé el que li dec a la música i al piano, i sí, ara faig aquest recital, després al Clàssic AND i ja veurem què passa en el futur.

Tot pianista el que vol és ser concertista, i la resta d’opcions professionals  són mals menors?
La vida té moments i et porta per diferents camins. Artistes internacionals que visquin exclusivament del piano n’hi ha poquíssims: Lang Lang, Yuja Wang, Volodos i pocs més. La motivació, d’altra banda, no sempre és la mateixa. Mira Lang Lang, que va haver d’aturar-se un any i mig, precisament a causa d’una lesió. La vida t’acaba oferint oportunitats i al final et posa al lloc que et correspon. 

El piano, ho és tot? Ha de ser la prioritat absoluta, per a un concertista?
El repte és saber-ho combinar amb la teva felicitat i amb la teva família, trobar l’equilibri perfecte. Que la música t’acompanyi  sense que et monopolitzi. Ara bé, has de ser conscient que hi ha oportunitats que poden ser úniques i que t’hi has d’involucrar de forma absoluta, perquè la música no perdona.

Quantes hores hi dedica?
Tres diàries, mínim. Amb aturades per lesions perquè m’he pogut excedir una mica. Tornem a l’equilibri: has de conèixer el teu cos i cuidar-lo perquè un excés de feina no et passi factura i t’obligui a aturar-te del tot. Com un esportista d’elit.

Quines són les lesions més recurrents?
Tendinitis, l’espatlla... Depèn de l’instrument és clar, i de la persona, però jo per exemple he de fer sessions diàries d’estiraments i musculació a l’esquena. Sempre és recomanable, però amb l’edat has de vigilar més el cos.

Tenir el centre vital a Andorra, l’ha perjudicat?
Avui qui vol, pot. No hi posem excuses. És cert que tinc companys que viuen a Barcelona i que tenen certes oportunitats. Per una qüestió de proximitat i de múscul. Però Andorra també te’n dona, mira el recital de dijous o Clàssic AND.

Referències?
Maria Joao Pires, Martha Argerich, Kristian Zimmerman, Evgeny Kissin, Sviatoslav Richter Grigori Sokolov... I també m’agrada Yuja Wang.

La pianista sexi. És trampa, això?
No. Si no hagués tingut talent no hauria arribat on és. És veritat que l’ajuda, però és que s’ha de vendre, un pianista. Té un talent brutal, i al final el que proposa és un espectacle, hi ha qui l’anirà a escoltar per com toca i altra que anirà a veure-la a ella. En qualsevol cas no deixa de fer promoció de la música clàssica, i aquí estem, parlant d’una pianista que té 35 anys. No seré jo qui la critiqui. Són moments, ella ho ha aprofitat i em sembla molt bé.

Quins van ser els seus mestres?
Daniel Areny, Dolors Bellera i Josep Maria Escribano. Després vaig anar a estudiar al conservatori de Barcelona, amb Miquel Farré, a Londres amb la japonesa Kaoru Bingham, i l’any passat un màster amb Laia Masramon, que, per cert, ahir tocava al Palau els quartets de Brahms.

El seu repertori?
L’impressionisme, sense dubte. Compositors  més intimistes, com Debussy, la meva mà tampoc és res de l’altre món, no estic per Liszt o Rachmaninoff.

No li interessen altres estils? El jazz, per exemple.
La clàssica m’omple i em dona prou feina per tastar altres estils. Una mateixa obra, al cap de deu anys, et descobreix altres matisos que aleshores havies passat per alt. El piano és orfebreria. Detalls.

Quins són els condicionants fisiològics per a un pianista?
Tenir la mà petita limita el repertori a Mozart, Schubert, Schumann, Scarlatti i anar fent. Però també és cert que Yuja Wang toca Raixmaninoff, que tenia una mà enorme. Deu tenir els seus trucs, però tenir més força i una mà més gran ajuda  a tocar coses més potents perquè estem parlant del piano, un bitxo enorme. Conclusió: el físic condiciona, sí, però no impossibilita.

Precocitat: com més aviat comenci, i com més hores toqui, millor? 
Hi ha pianistes que han començat relativament tard i això no els ha impedit arribar a dalt de tot. Una cosa que he fomentat molt en els meus fills és l’estudi diari. Fins i tot si tens un mal dia, molt probablement la música t’ajudarà. Al principi n’hi ha prou amb deu minuts diaris, després una hora, i finalment dependrà de la dificultat i dels compromisos que vagin adquirint. El que està clar és que cada vegada requereix més temps.  Si falles un dia no passa res, però no deixis de tocar durant tres dies perquè  perdràs tot el que guanyes.