“A Salvat-Papasseit li hauria agradat”. Ho deia amb satisfacció el pintor Perico Pastor mentre observava la  criatura. I la criatura no és altra cosa que un magnífic estoig de fusta de faig que fa exactament 57 centímetres de llargada, 43 d’amplada i 6,4 de llom, i que serveix de lleixa als sis volums, sis, que Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) va tenir temps d’escriure en  trenta anys de vida. En realitat, no els va arribar ni a fer. Un “artefacte” –la paraula és de l’editor d’Alt Quadern de Catalunya (AQC), Vicenç Casas, que pesa set quilos de res i que sembla dissenyat expressament per fer-li la vida impossible a qui considera que l’estoneta de lectura al llit, just abans d’anar a dormir, no és només irrenunciable, sinó que és el moment més feliç del dia. Però només ho sembla, perquè resulta que obres l’artefacte i a sota d’un portentós dibuix a tinta del meu amic Perico –de seguida en parlem– s’hi oculta com en un trencaclosques la bibliografia completa del poeta, des de Poemes en ondes hertzianes (1919) fins a Ossa menor, publicat pòstumament (1925), amb la torna del llibre d’estudi que firma el crític Ferran Gadea. Tot plegat, sota el títol Poemaris, en què a més d’AQC hi ha participat Edicions de l’Eixample, setanta anys consagrats al llibre de col·leccionista i una de les referències europees d’aquesta branca tan particular de la bibliofília, i que ahir es va presentar a Cal Pal, cortesia de La Trenca.

Així que Salvat-Papasseit n’hauria estat satisfet. I no n’hi ha per a menys. Com diu Perico, no es tracta només d’un objecte preciós, dissenyat per ser exhibit i contemplat, sinó que compleix la funció essencial sense la qual un llibre deixa ser el que és: que es pugui llegir, que passi si pot ser la prova del llit sense que les mans et quedin encarcarades. I això ho han aconseguit els editors per la senzilla via de reservar per a cada volum un nínxol troquelat a l’interior de l’estoig, i tot plegat recobert per la il·lustració de Pastor. Cada volum n’incorpora a més una litografia firmada a mà i estampada a tres tintes per l’artista, i atenció, que aquesta és  la seva “única” aportació. Però no l’única il·lustració de l’estoig, i a partir d’aquí venen els detalls que converteixen un llibre de col·leccionista com vocacionalment és Poemaris en una obra de consulta essencial per a diletants en general i lectors compulsius de Salvat-Papasseit en particular.

El lector sabrà, i si no ho sap, per això ens ho explica Gadea, que no ens ha arribat cap dels manuscrits del poeta. La vídua els va anar venent, a mitges per les necessitats econòmiques, a mitges per castigar les seves infidelitats, ni que fossin essencialment romàntiques. Però ell va contactar amb els hereus i va poder consultar directament a la biblioteca familiar les primeres edicions dels seus sis poemaris. I són aquestes primeres edicions les que s’han reproduït fidelment en aquesta aventura portentosa. Incloses, atenció, les il·lustracions de Poemes en ondes hertzianes –cinc dibuixos de Torres García i un retrat de Rafael Barradas– i, aquí ve el millor de tot, els quatre dibuixos de Josep Obiols per a Ossa menor, que mai fins ara no havien vist la llum (excepte en aquella primera i limitada edició del 1925, ara fa precisament un segle). Al mateix temps, s’ha restituït el text original, net de les errates que s’havien anat reproduint d’edició en edició i que arriben fins i tot a la canònica de Joaquima Molas per a Ariel (1978), probablement la que tots tenim al cap i la que aniran a buscar de pet quan acabin de llegir aquestes línies.

Mereix excurs a part el dibuix a tinta de Pastor, que remet als dos grans temes de Salvat-Papasseit: l’amor i el mar. El primer, encarnat en els dos amants que s’abracen, i fixin-se bé en ella, que vesteix una sensacional samarreta imperi, perquè l’erotisme de Salvat-Papasseit, diu el pintor, “és de samarreta, no d’odalisca, és de fer-ho a la cuina mentre per la finestra es veuen les barques que s’endinsen en l’oceà”. Que és exactament el fons de l’escena.

Si no tenen els 4.000 euros de res que costa l’edició estàndard de Poemaris (6.000 si volen l’exemplar amb portada personalitzada), no s’hi amoïnin (gaire): agafin sense manies la d’Ariel, amb aquella no menys estupenda portada de Guinovart, i obrin per qualsevol pàgina com acabo de fer jo ara. I mirin el que m’ha sortit: “Quin doll d’aigua a la font/ ara que és vespre,/ i la lluna s’afanya a pujar la carena!/ I ronda el ca fidel a la serena/  perquè al seu amo capritxós i destre/ plau-li besar l’amada sota la lluna al vol/ en el porxo del barri de la masia quieta/ adormida pels grills,/ missenyors de la cleda i dels pins.”

Ja que hi soc, me’n posaré la versió d’Ovidi Montllor. No els fa una mica d’enveja?